24 de març de 2012

Bandarres.

Aquesta vegada la petita sala de l’espai Cerdanyola estava plena de gent a vesar, fins al carrer. No era com altres vegades per parlar de política, o també d’economia, que hi havia quatre gats. Ara era per escoltar explicacions d’alguna cosa que rossegava les butxaques dels assistents: Sobre el què està passant amb les participacions preferents i altres productes similars que les caixes i els bancs havien col·locat als seus clients.

Clar, però, que els seus clients, aquells que estaven allà, inquiets i espantats, eren bona gent de peu, que poc sabien de productes financers complexos. Sols calia veure’ls les cares i els posats. En general, salvant comptades excepcions, gent gran, amb pocs coneixements i recursos, potser no podríem qualificar-los de pobres, ja que estàvem parlant d’estalviadors, però sí de treballadors que han aconseguit tenir un petit raconet pel que pugui passar, formiguetes estalviadores que tenen alguna cosa per afrontar un “per si de cas”.

¿Com pot ser que haguessin passat de la llibreta a termini fix a productes complexos que ara, amb la crisi financera, han esdevingut problemàtics? Sí, s’entén. D’una part la seva confiança en els seus gestors financers habituals, quasi bé en molts casos, de tota la vida, potser també a la recerca d’un “cuartillo” o mig punt més d’interès sense caure en l’increment de  risc que això pot comportar, i d’altra l’abús d’aquesta confiança per uns pobres diables bancaris, apressats pels seus directius per col·locar el que, segons ells, convenia en cada moment. Alguna història ja està sortint als mitjans de treballadors d’aquest sector que baixen del carro i ho denuncien, encara que no es pot exigir heroïcitats esteses als pobres “curritos” que han de fer el que sigui per tal de conservar la feina, encara que això representi enredar a la gent.

Des de dalt, els caps de l’Estat Major que dirigeix les operacions envien a la carn de canó de les oficines a morir matant, a perdre el poc que tenen, la seva dignitat, mentre ells es cobreixen els ronyons amb bones i escandaloses mesades i les possibles sortides més o menys vergonyoses amb retirs daurats.

Cal que rodin alguns caps a la plaça pública, per higiene col·lectiva. No pot ser que els neguits i malsons de la bona gent del carrer quedin impunes.



Y te acosan de por vida
azuzando el miedo
pescando en rio revuelto
del pecado y la virtud,
vendiendo gato por liebre
a costa de un credo
que fabrica platos rotos
que acabas pagando tu.


“Los macarras de la moral”

J.M.Serrat- 1998.



24 de març.