11 de novembre de 2011

La caiguda de la prepotència occidental.

Primer han caigut els PIGS (els porcs). Les economies de Portugal, Irlanda i Grècia han estat intervingudes com a contrapartida per ajudar-les a intentar sortir del forat. Espanya (Spain) va ser comminada a emprendre una ruta que probablement el seu Govern no li agradava. Va ser la famosa setmana de maig de l’any passar. El pols perdut.

Consegüentment, els Governs de tots aquests països han hagut d’abandonar i han estat reemplaçats, o a punt de ser-ho, per les seves alternatives, o una cosa diferent. Cal penjar el mussol a algú. Si el que està al davant no sap com mantenir-se, a fora. Es dóna algun cas paradoxal com el grec. Les darreres eleccions allà varen tenir lloc el 2009. Els ciutadans van optar ja llavors pel canvi, però ara els culpables del desgavell descobert reclamen ser l’alternativa. Sorprenent!

Ara li ha tocat el torn a Itàlia. Veiem amb sorpresa (?) que també els toca. No s’entenia massa perquè no hi eren, ja que fa temps que es parlava dels PIIGS. Però, atenció, sembla que es qüestiona a França. Ja ens acostem al moll de l’os. I la canceller alemanya, frau Merkel, diu que en tindrem per uns quants anys per que ens en sortim. No oblidem els països petits, Bèlgica o Eslovàquia per exemple que també estan o poden estar també a la llista.

Amb tot això, la construcció europea i la seva obra més reeixida fins ara, la moneda única, l’euro, estan en entredit o potser a punt de naufragar.

Què ha passat? No érem els més guapos, els més llestos, els més rics del món? No donàvem lliçons de com s’havia de construir el futur? Economies obertes i sistemes polítics democràtics. Marcàvem el ritme per on s’havia d’anar, i vet aquí que se’ns està ensorrat la construcció com si estigués cimentada a la sorra.

Potser sí que tenia mals fonaments. Ara, sorpresos, descobrim que hem crescut amb un gran endeutament que fins fa dos dies era considerat sense problema (qualificat com a segur, triple AAA, per unes volubles agències totpoderoses i les regles contables internacionals) i que avui es posa en qüestió de si es podrà tornar. Es calculava l’endeutament públic sobre el total del PIB. Sí, quan es va posar en marxa l’euro es va disposar que s’havia de constrènyer al 60% de la riquesa que produïda en un any, però qui tenia que tornar aquest endeutament eren els comptes públics. Algú es pensa que, fins i tot Alemanya amb el 81 % d’endeutament, podrà pagar mai el que deu? El quadre publicat al diari d’avui és escruixidor, el promig del deute als països de la UE és del 90% i quasi bé tots estan al voltant, excepte Grècia per amunt i Finlàndia per avall. Espanya no és, ni de bon tros dels pitjors. Si traduíssim els percentatges sobre el PIB en quantitats monetàries la suma seria per tombar d’esquena.

Lògicament, els que han deixat aquests incommensurables volums de diners pateixen per si se’ls hi podran tornar. Els mercats! Aquests són els dolents, o la nostra ceguesa? Evidentment les poblacions no són els culpables d’aquest problema, però n’han estat les beneficiaries. Sinó, de què tindríem el que tenim i gaudiríem del que gaudim? Ara vindrà l’aprimar-nos. Ens trauran la cansalada a tires.

11 de novembre.