18 de novembre de 2011

L’abstenció.


Em pregunten que doni arguments per anar a votar diumenge que ve. Entenc que no es tracta d’incentivar el vot en general sinó contrarestar un estat d’opinió, més o menys estès, de que no val la pena, ja que tot sembla que està decidit, o que amb aquesta actitud s’exterioritza una forma de protesta contra els “polítics” i la “política”.

La meva resposta és que aquesta actitud és estèril, no serveix per res, o potser serveix pel contrari del què es pretén. El resultat es farà amb els vots vàlids dels que vagin a votar, i més enllà de les “jeremiades” i càbales que tothom farà al dia següent sobre la magnitud de l’abstenció, desprès tindrem quatre anys, o el que sigui, amb l’expressió dels vots. A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat.

Per tant, els/les que adoptin aquesta actitud abstencionista conscientment podran tenir una certa satisfacció amb ells mateixos, però res més. El que critiquen continuarà igual, o pitjor, i la seva acció no haurà servit de res per canviar-ho. Oh!, però si n’hi ha molts, els “polítics”, els meus, els altres, tots plegats, s’ho pensaran! Res, els “polítics” no pensaran res. Si algú creu que cal canviar coses, les coses, ja que no hi està d’acord, s’ha d’arremangar i com a mínim començar per optar. L’oferta és múltiple i variada, oi?

Les opcions de protesta contra les formes democràtiques, l’abstenció conscient, els vots en blanc o nuls, sí, exterioritzen una forma de protesta, però són passives. Sols l’acció serveix per canviar el que calgui. Ah!, però això vol feina, requereix algun esforç com a mínim. No és el govern de tots? Doncs, això. No d’ “altres”, sinó de tots.



18 de novembre.