Vés per on, als
Estat Units d’Amèrica també hi ha revoltes d’ “indignats”. A Manhattan,
a la costa Oest, “Som el 99%!”.
Bonic eslògan. A Grècia, a Itàlia, contra les previsibles mesures
dels Governs tecnocràtics. Avui, demà, els propers dies, a Espanya, per
les polítiques previsibles també, del nou Govern que surti diumenge de les
urnes. Els àrabs, a Egipte per exemple, topen amb els seus límits,
encara que allà el tema és una mica diferent, no va tant d’economia com de política.
La revolta és del que els sociòlegs en dirien les classes
mitges-baixes, que pensaven -ja que ningú els havia dit el
contrari- que podrien continuar millorant com ho havien fet les dues generacions precedents. Molts han pogut tenir
uns nivells educatius que els seus pares no havien ni somiat, al menys
en extensió. Molts ja havien gaudit d’una situació econòmica confortable,
no els ha faltat, encara potser no els falta, gaire bé de res. Molts havien assolit
unes fites de consum, necessari o no, que lògicament volen mantenir. La protecció
social ja es dóna per descomptada.
Ningú els explica
que s’estan ensorrant les bases que han fet possible tot això, i ara surten al
carrer a reclamar-ho com si no estigués passant res. Amb els seus coneixements,
amb les seves eines tecnològiques avançades, amb una forta capacitat
d’expressió i d’imaginació i amb molta desimboltura, amb poc respecte.
Respecte, per què i per qui? Els grans, desencisats.
No són la classe obrera, proletària, dels temps de
la industrialització. No han, encara, bastit cap eina de
lluita com varen fer les generacions precedents. Sols tenen la seva indignació
i l’expressen. Tenen per davant un horitzó de precarietat laboral, social,
ambiental. No estan a la misèria, però ells ho intueixen com a misèria.
Evidentment, no tenir
perspectives és miserable, encara que disposin d’unes possibilitats que
molts coetanis voldrien tenir i ni ensumen.
El món canvia, es
fa més complex. Les forces en acció també han evolucionat. Hi ha enemics nous i
molt poderosos que a més són invisibles i incontrolables. Fins i tot, alguns
són màquines.
Qui hauria, i els hauria, de donar respostes,
prèvies les explicacions pertinents, són els “polítics” i la “política”, però això també trontolla. La terra s’obre sota els seus peus,
quant uns estaven convençuts d’estar-hi ben assentats i d’altres, com
nosaltres, pensàvem que tot just hi havíem arribat. Estan també acomodats i els
costa entendre el què passa.
També per les
formes i formacions polítiques el món està canviant. La democràcia
representativa ensenya les seves limitacions en un món que va a cent per
hora, en el que el que passa es veu a l’instant, el que se sap tot de seguida i
molt més que abans. Les institucions creades per superar la història són,
al seu torn, superades i no tenen l’operativitat que exigeixen els temps. Els
països (Estats, Nacions, digueu-li com vulgueu) rics de sempre que es
pensaven continuar vivint de l’ascens dels pobres veuen com aquests els pugen
al gep i vés a saber si no els passaran comptes pels seus antic espolis. El
poder ja no està en la política, sinó en la incontrolada força d’un capital
intangible. Els ciutadans/es no tenen, ni donen, confiança per garantir
la legitimitat de les institucions. Molts d’ells es refugien en preteses
imatges idíl·liques de temps pretèrits com si això servis de solució. A la
defensiva contra el vendaval i el vertigen que ocasiona.
Tots, els ciutadans/es i les institucions,
acomodats -que ja no ho són i ho seran menys en el futur- han d’adaptar-se, o seran
adaptats, a les noves circumstàncies. Quan més aviat ho
entenguin, més aviat ho acceptin, i més aviat cerquin solucions, menys
traumàtica serà la sortida que no per això deixarà de ser-ho. Es posa a
proba la capacitat humana d’adaptació. No podem tenir la seguretat, pels
precedents històrics, de que ens en sortirem. Malgrat tot, tenim coneixements i
recursos suficients per fer-ho. Ens imposem o ens imposaran. Qui?: Les noves
circumstàncies. En sabrem? Ens en sortirem?
19 de novembre. Reflexió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada