Els paisatges personals, els íntims, estan fets
de moltes coses: visions, records, històries, coneixences, amistats, que van variant
al llarg de la vida. Alguns s’esborren, d’altres es tergiversen, alguns romanen
fixes. Volgudament, o no.
Un bon dia passes per un dels teus carrers i t’adones que han canviat les cases, han desaparegut uns arbres, ja no hi veus la mateixa gent… Potser ja feia algun temps dels canvis, però no te’n havies adonat.
El temps, el decurs del temps, la vida, la dinàmica natural o forçada de la vida, porta que els nostres paisatges vagin canviant. Mirant enrere, ara són diferents. Cada dia varien un xic, potser imperceptiblement. A cops, sobtadament, colpint-te. És llei de vida que passi així, malgrat que –il·lusos- ens agradaria que no passés. Mirant endavant, acceptem-ho, aniran canviant, seran uns altres.
En Pep Zaragoza ens ha deixat, massa aviat. Sempre aquests canvis passen més aviat del que voldríem, del que creiem que toca.
Et recordarem com a part del nostre paisatge. Adéu, Pep!
7 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada