29 de novembre de 2011

Memòries d’un europeu.


“Obedeciendo a una ley irrevocable, la historia niega a los contemporáneos la posibilidad de conocer en sus inicios los grandes movimientos que determinan su época.”

Stefan Zweig va ser un escriptor austríac que fou molt popular en el seu temps, a les primeres dècades del segle XX, i que d’un temps ençà torna a ser reconegut i llegit. El mundo de ayer. Memorias de un europeo va ser editat aquí el 2001 (dubto, no ho sé, si havia estat editat abans) i ja va per la catorzena reimpressió.

És una obra que es va publicar desprès del suïcidi del seu autor, el 1942 al Brasil, desesperat per l’ensorrament del món en el que creia, obert, tolerant, humanista, cosmopolita, davant l’empenta del feixisme. Un europeu front els nacionalismes, excloents per definició.

Al començament de la II Guerra Mundial, apàtrida, ja que se li havia retirat la nacionalitat: exiliat, lluny de casa seva malgrat era un gran viatger però arrelat; sense més documentació que el que podia tenir en una biblioteca pública; jueu, perseguit per això però sense ser-ne; fa l’efecte que escriu de raig les seves memòries, per deixar constància del què és ell i del què era el seu món que s’ensorra. Memòries que abasten la seva infantesa, joventut i maduresa a les acaballes del segle XIX i una mica més del primer terç del XX, època de grans dalts i baixos, de progrés i misèria, de calmes i turbulències que porten a la segona conflagració mundial dels anys 39-45. De l’ordre burgés del Imperi Austrohongarès, a la seva ensulsida desprès de la fi de la Primera Guerra mundial. De l’establiment de la República austríaca, a la seva anexió pel populisme nazi feixista del III Reich.

Les coneixences i relacions amb els gran literats, músics i pensadors del seu temps. Les vivències i inquietuds, sense cap concessió a  les íntimes personals. Una extraordinària percepció i panoràmica dels seus temps i dels seus paisatges vitals. Al llegir-la te’n adones de com s’ha anat construint, destruint i reconstruint la nostra història europea, ara que torna altra volta, sembla, a fer un nou gir, potser, no ho sé pas, sense aquells personatges gegants que omplen les pàgines d’aquest llibre.

Algun retall que penso potser pot tenir interès en l’actualitat:

“El día que la inflación alemana llegó a su fin (1923) se hubiera podido producir un giro en la historia. Cuando, a toque de campana, cada billón de marcos engañosamente inflados se cambió por un solo marco nuevo, se estableció una norma. En efecto, la turbia espuma pronto refluyó con todo su lodo y suciedad; desaparecieron los bares y tabernas, las relaciones se normalizaron, todo el mundo pudo calcular claramente cuánto había ganado o perdido. La mayoría, la gran masa, había perdido. Pero no se hizo responsables de ello a los que habían causado la guerra, sino a quienes con espíritu de sacrificio –y sin recibir las gracias por ello- habían cargado sobre sus hombros con el peso de la reorganización. Nada envenenó tanto al pueblo alemán –conviene tenerlo siempre presente en la memoria-, nada encendió tanto su odio y lo maduró tanto para el advenimiento de Hitler como la inflación.

...una generación entera no olvidó ni perdonó a la República Alemana aquellos años y prefirió llamar de nuevo a sus carniceros.”

29 de novembre.