Avui comença el desconfinament. Es veu més gent pel carrer,
disciplinadament fent cua a la farmàcia, a les forneries, a les botigues de
queviures, al mercat,... quasi bé tothom amb qui et creues va amb mascareta i
guardant la distància de seguretat. Avui, però, és dissabte i cal fer
aprovisionaments. Demà que serà íntegrament d’esbarjo veurem com anirà la cosa.
La gent ja estava una mica tipa i tensa de la situació de confinament. Ara comença la remuntada. Si,
com al futbol, però com en aquell partit de l’Alcoyano (l’Alcoià) que perdia
per 11 a 0 cap al final de l’encontre i demanava més temps a l’àrbitre per
intentar remuntar el resultat: “Más moral
que el Alcoyano”.
Els titulars de les portades d’ahir dels mitjans eren
previsibles. Sortia la dada de creixement del P.I.B. del 1er. trimestre d’enguany.
No hi havia cap sorpresa, oi? Era negatiu, força negatiu, i això sols amb l’aturada
de mig mes de març, una sexta part del trimestre. He recordat -quan la crisi
del 2008- que esperàvem
amb candeletes que sortís la data avançada de l’INE, o del Banc d’Espanya,
per anar construint la corba de l’evolució i si aquesta es redreçava o no.
Ensorrada vertiginosa, i espera’t!, el segons semestre serà
pitjor ja que serà més de la meitat del trimestre el que s’haurà de comptar amb
l’activitat aturada. Caldrà tornar a fer la comparativa
de l’evolució de les corbes dels països del nostre entorn per veure si els
comportaments són gaire diferents i com impactarà a França l’aturada industrial,
a Itàlia les exportacions, a Alemanya la fabricació de cotxes, i a Espanya el
turisme, per exemple, encara que com en el 2008 això no va servir gaire per fer
un debat polític més seré. A l’hemicicle de la Carrera de San Jerónimo ja fa
temps que no hi ha gaire subtilesa en plantejar els debats.
M’esgarrifa pensar
com seran ara recordant com van ser els de llavors. Zapatero va formar Govern desprès del cigne negre dels atemptats d’Atocha
del 11-M-2004. Mai se li va perdonar que arribés a La Moncloa d’aquella manera
i quan va tornar sortir un altre cigne negre, el de Lehman Brothers & cía.,
la dreta va ser “inmisericorde”
(sense miraments), sense cap consideració, recordeu? Ara, la història es repeteix.
Sánchez arriba al Govern a partir d’una moció de censura agafada amb pinces que els desallotjats encara no ha paït i vet
aquí que un altre cigne negre, aquest cop la pandèmia del coronavirus, dóna la oportunitat a la
dreta de tornar a anar a “degüello”
(a mata degolla) per atacar al Govern. Ep!, i a més, perquè aquest Govern té
uns recolzaments -segons ells- espuris, que no haurien de tenir espai en l’arena
política (comunistes i independentistes! Algú sap si hi ha maçons?). Valenta democràcia
ens proposen!
El professor Antón
Costas escriu avui en un ponderat
article que cal estimular el consum privat com a motor per complementar el
motor que no s’ha aturat de la despesa pública (encara que a aquest motor li
pot pujar molt el preu del combustible: increment del deute públic (no hi ha
altre combustible), increment de la “prima
de risc” amb el consegüent impacte en la despesa corrent; alguna que altra
retallada s’haurà de fer, com es va fer el maig del 2010; ...
Anem però a l’increment del consum privat: crec que aquesta crida com a forma
de tornar a reactivar l’economia és molt teòrica però que la pràctica desmuntarà.
1. En primer lloc, els empobrits, que en són uns quants, poca cosa podran
fer per augmentar la seva demanda, en tot cas incrementaran la demanda als
Serveis socials i assistencials: poca roba compraran i poc menjar. Viuran del
que els donin.
2. En segon lloc, s’instal·larà en els comportaments de
molta gent una certa reserva en la despesa, especialment en el consum de bens durables,
en previsió de si els temps que venen són difícils. Ja va passar desprès de la
crisi del 2008 que va créixer la propensió a l’estalvi, és normal.
3. En tercer lloc, els temps de confinament ens ha fer veure
que a casa tenim moltes coses de més, sobreres. Que podem passar temps sense
adquirir-ne de noves ja que en tenim més de les que utilitzem, des de roba –fins
i tot- per estrenar- fins a literatura que no ens llegirem d’ara fins que ens
morim. S’instal·larà un “redueix, reutilitza, recicla”
molt en consonància també amb el creixement de la consciència ecològica.
4. I quart, i no menys important: a on haurem d’anar a consumir si desprès de tot
podem fer-ho i en tenim ganes? Bars i restaurants aturats o amb cues,
demanant tanda, per anar-hi (quan tornin a obrir, que ja veurem). Avions i
hotels amb una tercera part o més vuits per mesures preventives, inconvenients
i molèsties per accedir-hi. Vaja, com per destrempar al personal que tant si com no vulgui fer
despesa. Encara que en tot això, si fos cert allò que s’explica de les Lleis de
l’oferta i la demanda, seria l’hora de que Venècia,
per posar un exemple, o Barcelona, Paris, Praga, Londres i tants
altres llocs, establissin una forta taxa turística que sols poguessin pagar els
rics, i d’aquí ens anem a un altre tema. Qui podrà consumir com fins ara en el
futur? Haurem d’anar a noves modalitats de consum: la democratització del consum i de l’oci a fer
punyetes.
Alguns empresaris del sector de l’hostaleria ja ho estan proposant: Cal anar al turisme rural, a recórrer l’Espanya buida o buidada (que no està gaire lluny i té coses molt
interessants per veure), a la tranquil·litat de les cases de pagès. Sí, és una
sortida molt segura, tranquil·la i adient, però no té res a veure amb les milionades
de turistes que busquen el sol i la platja, el sea, sun, sex, de les
nostres abarrotades i atractives zones turístiques per les classes populars
europees. A Puebla de Sanabria, per exemple,
si deuen passar uns estius molt fresquets. Al Bergadà i al Solsonès hi
ha unes capelletes romàniques interessants. Anar a fer bicicleta pels antics
camins de ferro ara reconvertits en vies verdes pot ser atraient per a alguns,
vinga!, de Tortosa a Alcanyís. Però, per a molts? El reportatge
sobre Benidorm que sortia a El
País fa pocs dies era literalment delirant. Per tant, potser sí que pot
haver-hi un altre turisme, però aportarà la potència al motor del consum que
necessita l’aparell de l’economia per continuar volant al ritme (velocitat) que
ho feia fins ara?
Els economistes teòrics tindran un bon laboratori d’anàlisi
els propers mesos (o anys) per contrastar el que expliquen, el que creuen que
és l’economia, amb la dura, pura i pu.. realitat.
2 de maig. “Oigo Patria tu aflicción y escucho el triste
concierto...”. Els de Madrid
s’han perdut una festa i un pont per culpa del maleït virus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada