Quan ens van confinar per la pandèmia del coronavirus, a
meitat del mes de març, vaig començar a escriure impressions sobre la situació -i/o
feines que anava fent- en aquest blog que vaig obrir a la tardor del 2011, just
quan vaig plegar de la feina i vaig passar a passiu cap a la jubilació que
oficialment em vindria una mica més tard al fer els 65 anys i algun mes més
fruit de la darrera reforma laboral. Aquest blog, "Els temps i els dies", era continuador
d’un altre que vaig començar a Madrid a l’estiu del 2005 quan es va estendre aquesta mena
d’eines de comunicació personal.
Desprès, van perdre força per
causa del micro bloggin que va venir a continuació, més fàcil, més popular, i
menys rigorós. Però per explicar coses amb un cert detall la “vella” eina continua tenint
vigència i utilitat, al menys per a mi. Quinze anys seguits, doncs, amb alguns
alts i baixos, especialment en els darrers temps, que més aviat eren baixos,
anaven cap a la baixa.
El confinament a casa que han recomanat les autoritats
sanitàries com a forma de limitar els contagis i intentar aturar l’extensió de
la pandèmia ens ha permès mirar més cap a dins de les nostres llars, i a més de fer endreces varies hem redescobert
la utilitat de certes eines que ja teníem en desús o poc usades. El vell i una
mica arraconat blog ha estat una d’elles. Em vaig imposar, sense tenir-ne cap
obligació, escriure-hi cada dia alguna cosa. En un moment determinat,
l’aparició de documentació antiga oblidada sobre la família de la meva dona em
va ocupar i vaig traslladar els resultats de la troballa a diverses entrades
que vaig col·locar entremig dels escrits que anava fent. Ara, tinc altres coses
entre mans sobre la meva pròpia família que potser, o no, vés a saber, també
ocuparan espai en el blog.
Vaig voler apuntar-me a altres eines de micro blogging que
la que faig servir habitualment, concretament em vaig donar d’alta de Facebook
i Instagram, però sincerament no sé veure la utilitat d’estar en tants llocs a
l’hora. Si ja participo poc en la
que vaig obrir el 2015, i cada cop m’interessa menys el que veig quan m’hi
passejo, crec que seria un desori enganxar-me a noves eines de les que el
primer que hauria de fer és aprendre a utilitzar-les. I no tinc tant temps, o
no vull tenir-lo per fer-ho.
S’obre el confinament, poc a poc. Podem començar a fer
altres coses que restar a casa enclaustrats tot el dia. Ahir, per exemple, ja
vaig tornar a agafar la bicicleta i pedalar una estona. Avui ja he pogut
comprar presencialment els llibres de Sant Jordi que acostumo a regalar cada
any a la família. També he pogut anar a portar a reparar una punxada de l’altra
bici que m’impedia utilitzar-la. Diu que dintre pocs dies, si entrem a la fase
1 de la desescalada, podrem rebre i anar a veure als amics fent-ho de forma prudent.
Això es torna a moure, veurem com anirà i ens anirà.
Per tant cal començar a corregir el rumb. Hi ha coses
engegades que no es poden deixar a mitges ara que ens hi hem posat. Però el que
cal és seleccionar quines continuem i quines abandonem i no ens hi fiquem.
M’acabo de donar de baixa d’Instagram, eina que
encara pràcticament no havia utilitzar ni sabia com anava. Crec que al darrera
hi anirà el Facebook. En Ramon em va ajudar a afegir al meu blog unes
pàgines que estan llistades al lateral en el que hi he penjat alguns
escrits o intervencios meves de temps enrere que era una cosa que ja portava de cap. Avui em
sembla que aconseguiré posar-hi el darrer que volia penjar i aturaré –de moment-
aquesta nova possibilitat. Bé, penjar a la xarxa coses de més de vint anys
enrere té la seva gràcia, i anar més enllà potser encara més, però no sé pas si
val la pena.
Ara podrem tornar a una certa normalitat que ens depararà coses
noves (i velles) i no estar tant enclotats en el nostre cau. Potser serà una
normalitat diferent, segur, però no serà una activitat obligada per un
confinament que ha estat necessari, al menys a la vista dels resultats.
Ens haurem de plantejar un estiu diferent, però sembla que
el podrem fer fora de casa. Seleccionarem millor la poca mobilitat que podrem
fer, reprendrem les relacions socials presencials perdudes, tornarem a fer
exercici al carrer, respirarem l’aire de la ciutat i la gent, somiarem en que mica en mica se’ns
aniran obrin noves i diferents possibilitats de fer coses, ..., continuarem la
vida amb el que ella ens porti o comporti.
M’agradaria continuar reflectint diàriament aquest canvis
que ara s’anuncien, narrar el bo i el dolent, les il·lusions i també les pors i
temors, els guanys i les pèrdues (que n’hi haurà). Però si falto algunes
vegades, o més sovint del compte, a la cita diari que em vaig proposar el 15 de
març passat, tampoc passa res d’especial. No m’espera ningú d’obligat. És que
hauré trobat altres ocupacions que m’hauran entretingut i portat a fer altres
coses.
4 de maig. El 15 de març entràvem en una situació
inèdita. 51 dies desprès tornem a entrar en una situació inèdita (mai hem
fet un desconfinament) que serà, però, diferent de l’anterior. Han estat, amb
aquesta d’avui, 55 entrades. A veure què dóna de si la que ara s’obre, seran
escrits de desconfinament.
(És Magritte, evidentment)
1 comentari:
Moi j'attends tes é
crits chaque jour, mon ami.
Publica un comentari a l'entrada