Un peatón en
la vacía plaza de San Marcos (Venecia). FEDERICO VESPIGNANI GETTY IMAGES, a El País.
De cop Venècia ha
emmudit. El comissari Guido
Brunetti va
de la Qüestura a casa seva sense
topar-se amb les gernacions de turistes que habitualment atapeeixen el cor de la bella i vella ciutat de la
llacuna. Més enllà del centre, però, no hi havia gaires problemes per
deambular-hi. Silenci.
També el pont de Carles IV, a Praga està desert. Els músics i els
pintors estan desolats. Ningú hi ha per atendre’ls. Les “guixetes” de la Sagrada Família a Barcelona no fan calaix. Calvià sembla un paisatge buidat per
una bomba de neutrons que ha mantingut els edificis però ha matat a tots els
seus habitants i als aeroports de mig món sols hi ha
aeronaus varades en perfecte ordre, unes al costat de les altres, abandonades
com en un aparador a l’espera de que algú, no se sap encara qui, doni l’ordre
que es tornin a enlairar.
Com serà aquest estiu a Calella
sense alemanys?, a Lloret sense
anglesos?, a Roses sense francesos?,
a Salou i Benidorm sense espanyols?
Tot el món del turisme basat en els viatges “low cost”, en l’estança “tout compris”, en el menjar ràpid de la
“pizza a taglio” a peu dret pels
carrers, en emborratxar-se de cervesa barata i licor de garrafa a les nits en
mig del brogit eixordador de la música enllaunada a tot volum, tot aquest món ha quedat
estabornit, tombat a la lona, noquejat, i ja veurem si tindrà forces per
aixecar-se, mentre l’àrbitre del combat ja fa temps que ha passat de comptar
fins a deu. Tot pel cop
precís d’un minúscul adversari que encara estem buscant d’on ha sortit i
que continua donant voltes pel quadrilàter desafiant tombar també a qui hi
vulgui pujar. El públic assistent al combat calla espaordit.
Mentre no hi hagi vacuna, i pugui aplicar-se extensament, i
preguem perquè llavors no surti un altre coronavirus nou d’efectes tant
destructius com aquest COVID-19,
no tornarem a la “vella normalitat”, si
és que mai hi tornem. No podrem tornar a estibar-nos com a sardines en llauna d’alt dels
avions. No podrem omplir
com les abelles un rusc en gegantins vaixells travessant el nostre mar i
els altres. No ocuparem
com formigues els nius dels hotels de centenars d’habitacions a les
costes i no farem corrues matineres
cap a les platges a prendre el sol com cigales. S’ha acabat. Per molt temps, s’ha acabat.
Tornaran, no obstant això, a sortir viatgers com els d’abans. D’abans de la popularització (democratització?)
del turisme. Gent amb possibles, potentats o estalviadors, que podran pagar el
que valdrà enlairar un avió (adéu, Ryanair!), pagar una elevada taxa de pernoctació turística, allotjar-se en
establiment desinfectats a preu de quiròfan i menjar en locals que basaran la
seva selectivitat en la distància entre les taules i que oferiran plats de
pèsols a preu de caviar.
Tornaran els temps del Negresco, del
Pera Palace, del Crillon. Els
que puguin pagar-s’ho podran anar a veure les meravelles del món sense
aglomeracions. No sé pas si el resultat econòmic de una menor demanda pagant
preus més elevats compensarà la davallada de l’actual “low cost”. Segur que molts que s’havien pujat a aquesta onada que
ara es retira desapareixeran. Però els museus com el Frick de Nova York, o la Courtauld de Londres tindran
no gaire menys visitants que ara. Es podrà veure tranquil·lament sense
aglomeracions la Mona Lisa al Louvre i no caldrà
fer cua per entrar als Museus Vaticans. Tornarà
a ser un goig pujar a l’Acròpolis
d’Atenes i veure una posta de sol a l’Alfama
de Lisboa. Sempre ens quedarà el mirador
de San Nicolás a l’Albaicín de Granada.
S’hauran acabat les concentracions de joves que van de festival
en festival a l’estiu i de hooligans i supporters desplaçant-se per tot Europa per animar a l’equip dels seus
colors. No serà possible, no es podran aplegar multituds i aquests espectacles
sense públic no són el mateix, els faltarà l’alè de les masses enfervorides.
Ho torno a dir i acabo. Mentre no hi hagi vacuna i sigui
estesa, mentre no surti (creuem els dits) un altre virus maleït i matador, un món d’oci, esbarjo i
entreteniment de les classes populars desapareixerà.
Sí que els potentats podran continuar dalt els seus iots
visitant illes paradisíaques com la de Hvar, però
per on sortirà la força
continguda o fins ara canalitzada dels de sota? S’esbravarà en accions
que no portaran enlloc, o sortirà rebent com el suro que es mal destapa amb
estrèpit d’una ampolla d’escumós que peta contra la paret i vesa per sobre la
taula la meitat dels seu contingut deixant xopes les estovalles?
Uno de los cruceros Rhapsody of the Seas llegando a Venecia en 2017.ULLSTEIN BILD / EL PAÍS
19 de maig. Comença a fer calor, caldrà treure la roba d'estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada