Quatre satisfaccions.

      1. Avui fa 20 anys que van fer la inauguració del Nou Parc Central. Va ser un gran dia, amb molta gent celebrant-ho. Ja era hora, per fi teníem un parc que mereixés aquest nom. Els temps i les dies havien col·locat el nou parc central no allà on el van dibuixar per primera vegada en Cabanyes i en Palau al 1878, fora de la ciutat, passades les Rondes. Els temps i els dies que havien passat de de llavors, en alguns moments dolorosos, en altres tristos, en altres grisos, l’havien acabat situat ara -sense moure’l d’allà on va ser inicialment projectat- al bell mig de la trama urbana de la ciutat del moment.

Ara tenim tres nivells de parcs a Mataró: arran de mar (marc) el primer, el Passeig Marítim, el Port i el Parc de Mar. En mig de la ciutat el segon, l’urbà, amb l’espai firal, el Passeig dels Ciutadans i la balconada de Mossèn Cinto Verdaguer. A dalt ja a la carena del Turó d’en Dori el tercer, el Parc Forestal amb la vista espectacular sobre tota la ciutat i els voltants que baixen fins a tocar les ones a les platges, amb Burriac i el Montcabrer a la dreta i el Montalt i el Montnegre a l’esquerra. Poques ciutats de la nostra mida poden oferir aquesta varietat d’espais d’esbarjo i lleure. Segur que n’hi ha, seran mediterrànies com la nostra.

2. Ahir a la tarda el Consell d’Administració d’AMSA, en sessió telemàtica, va aprovar per ampla majoria -llevat del previsible vot no favorable- proposar a la Junta General de la companyia, és a dir, a la Corporació Municipal que és la seva propietària al 100%, la integració de MESSA dins d’AMSA, en una absorció impròpia (fórmula jurídica). Espero que la setmana que ve el Ple de l’Ajuntament constituït en Junta General d’AMSA rebli el clau i confirmi l’acord.

Culminen així uns mesos d’incertesa del Tub Verd derivats de la sortida de Naturgy de l’accionariat de MESSA. El futur de l’experiència que ha representat aquesta empresa des de la seva creació a començaments de segle en el camp de les energies alternatives està assegurat. Hi ha camí a córrer i més en la perspectiva dels temps i els dies que vénen, que no hem de defugir, pels que hem d’apostar.

3. En Salvador, renét també del meu besavi Jaume Abril Roldós, em fa arribar copia del document de propietat del nínxol de Cabrils en el que hi ha la relació dels seus ancestres que hi han estat dipositats. Aquests documents són fantàstics per detallar dates i noms, i amb una mica de paciència i especulació pots anar lligant les branques que van sortint del arbre familiar. Avis, fills i néts barregen amb el temps els seus ossos en el descans etern. Les vicissituds dels naixements i les morts prematures o sobtades es barregen també amb les necessitats de disposar de l’espai per acollir-les que les possibilitats econòmiques de les famílies –escasses en el cas de les humils- comparteixen. Uns quants noms i unes quantes dates més he pogut afegir a l’arbre que pacientment –a mesura que vaig trobant o descobrint noves dades- vaig construint.

4. Ahir vaig aconseguir refer un contacte familiar perdut des de fa almenys quaranta anys. En Joan Durán, el del Molí, casat amb la Lola, cosina germana del meu pare, se’n va anar a França amb la retirada del 1939, i allà es va quedar, aconseguint més endavant reagrupar la família, dóna, fill i filla, refent la seva vida i establir-se. Pas problème le nom Duran à la France!

Tinc ben guardats els records de la relació que es va mantenir entre nosaltres, ara més avall els exposo,  però temps enrere aquests contactes amb els grans ja traspassats els havia perdut. El meu pare era un gran mantenidor d’aquestes relacions. Ahir, a través de les xarxes socials les vaig poder refer a través de la Christine, la seva néta. Vés per on hauré tret profit d’apuntar-me al Facebook.

Estic molt content i emocionat de poder saber i refer vincles familiars del meu passat i dels meus avantpassats. Transcric el que tenia  elaborat fa temps  d’aquest moment dels meus temps i els meus dies.

Douvaine

“L’altra viatge és èpic. Acabo de parlar de la moto del pare. Amb ella, a l’agost de 1955, el pare i l’avi varen anar a Douvaine (Alta Savoia, França, a tocar de Ginebra)  a veure a la seva neboda i cosina germana Lola casada amb en Joan Duran, del Molí. La moto, una OSSA de les grises, de 125 cc., (més endavant sortirà retratada) no devia córrer més enllà de 50 o 60 Km/h. de mitjana. Varen estar un dia i mig per anar-hi. Dormiren al ras i deurien arribar baldats. L’avi ja tenia ja més de setanta anys. En Joan se’n havia anat amb la retirada, quan la Guerra Civil, i no tornà. Més endavant, als anys quaranta, pogué reclamar a la seva dona i als seus dos fills que s’anaren a viure allà on ell s’havia establert desprès de les vicissituds que passà durant la Segona Guerra Mundial a França: camps de concentració, de treball, amunt i avall. No es veien des del 39 i les primeres paraules que es varen dir, segons em varen explicar, foren: “Recoi, Joan, que t’has fet vell!”, a lo que en Joan li replicà: “Que no t’has mirat tu al mirall?”, i es posaren a recollir garbes de blat que estaven segant en aquell moment. En parlaré d’aquesta família més endavant, ja que vaig estar-me dos estius a casa seva fent mig de pagès i aprenent força l’idioma, encara que en Joan i la Lola el parlaven molt deficientment, sols per fer-se entendre.”

 En la fotografia, el pare al mig entre en Joan, amb boina, i la Lola que té al costat el seu fill Joan, el noi, amb la seva dona francesa, Janine, mentre que al costat d’en Joan hi ha l’Amàlia, la seva filla i l’avi Jaumet. Suposo que el que tirà la fotografia era en Jo (Joseph Meyrier) el marit francès de l’Amàlia.

21 de maig. Ara, abillat convenientment de ciclista, casc i tot, quan sigui l’hora que em toca dins del confinament sortiré a pedalar una estona per moure les cames, que em toqui l’aire i que em reposi el cap una bona estona.