...i això, qui ho paga?

Les notícies ens informen de que tothom –empreses, administracions, particulars- intenta adaptar-se a les noves circumstàncies prenent les mesures que calguin per tornar a fer la vida “normal”. Sembla que encara a ningú li passa pel cap assumir que les condicions han canviat i per tant cal girar full o agafar nous camins abandonant els passats. Però, ...és que anàvem tant bé!

Cap societat canvia de la nit al dia. Totes intenten mantenir-se de grat o de força en el que coneixen i més si el futur es presenta incert, perillós o obscur.

És clar que la indústria de l’oci –¿com prescindir avui dia d’ella en unes societats descregudes i hedonistes?- serà la més afectada per la pandèmia.

Diu que ja poden tornar a obrir els cinemes, però serà en unes condicions de seguretat higiènic sanitàries determinades. ¿Els mateixos costos per alçar les portes? ¡NO!, més costos per adequar-se a les exigències que obliga la situació. ¿Els mateixos ingressos d’espectadors delerosos per veure els films en pantalla gran? ¡NO!, només podran entrar-hi sembla un màxim d’un terç dels que hi entraven abans ben separats els uns dels altres. Més costos i menys ingressos = deteriorament fort del compte d’explotació. ¿Quant temps pot aguantar una empresa amb els comptes malmesos?

Anem a l’hostaleria, restauració, bars,... Igual. Augmentar les despeses per garantir la seguretat higiènic sanitària, o ¿és que netejar més, donar gel hidroalcohòlic a tot drap, vigilar i mantenir els lavabos i wc’s en condicions pulcríssimes, no costa més diners? ¡SÍ!, i ¿atendre menys clientela mantenint-la ben separada entre ella, no representa menys ingressos? ¡SÍ. També! Per tant, uns altres amb els comptes d’explotació cap avall. ¿Quant temps?

¿Podran enlairar-se els avions mig buits de passatge? ¿Podran tornar a fer-se a la mar els gegantins creuers de turistes? Fins i tot, ¿Tindran gràcia les competicions esportives i els espectacles artístics sense públic?

Tothom es refia de que les mesures seran transitòries, però la temporada, l’any fiscal, l’exercici, digueu-ne com vulgueu, s’ha escolat com l’aigua bruta per l’aigüera, cap a les clavegueres. Això en el sector privat. Generalització de les pèrdues si pretenen reobrir o tornar-hi en l’estat en que ens ha deixat la pandèmia. Si ni pretenen obrir, si ja no es veuen en cor,... cap al tancament directe.

¿I el sector públic? M’entendreix la ingenuïtat d’Alcaldes i altres gestors públics quan surten a explicar les mesures que prenen perquè tornin a funcionar els mercats, parcs, escoles (ah, no, escoles encara no), platges o muntanyes. El sector turístic per molts els és fonamental, fonamental per l’economia dels habitants de la seva localitat. 

Per tant, obriran, per exemple, les platges amb les condicions de camps, no de concentració, sinó de desconcentració: separacions, neteja, controls, ... ¿repercutirà això en els pressupostos municipals? Oh, i tant!, més despesa. ¿Caldrà fer rebaixes a les taxes d’ocupació de l’espai públic i ens els impostos que graben l’activitat econòmica? Oh, i tant! Menys ingressos.

El resultat de l’equació també és simple, com a les empreses: dèficit!

Com deia en Pla: “..i això, qui ho paga?”

Sis plau, toquem de peus a terra i afrontem la dura realitat. No sé per quant temps, però cal oblidar-se d’unes quantes coses. No es poden fer i prou. Busquem de fer-ne unes altres. Viure d’una altra manera. Costarà, oi? Sí, però no podem pretendre viure com abans. No podrem pagar-ho.

25 de maig.