Merkel, Macron, Trump, Johnson, Conti, Sánchez, ...pugen al Govern en uns altres
moments, alguns no pas massa allunyats en el temps, mig any,...? Ara es troben que els han
canviat les preguntes.
Ara que potser tenien algunes respostes, els han canviat les preguntes.
La política espanyola ha estat convulsa des de fa uns quants
anys, des de les eleccions generals del 2015, i molt especialment els darrers des
de 2018: Sentència del cas Gürtel;
moció de censura contra Rajoy i el
Govern del PP que surt endavant i
ell per cames; nou Govern en minoria amb sensació de provisionalitat que es fa
real quan no aconsegueix recolzaments per aprovar uns nous pressupostos;
primeres eleccions generals a la primavera del 2019 que donen com a resultat un
arc parlamentari que és incapaç de formar un Govern; segones eleccions generals
al cap de sis mesos, a la tardor, que aconsegueixen contra pronòstic un Govern
amb una feble base parlamentaria que comença a caminar entre una cridòria deslegitimadora de la dreta,... i
en aquestes es presenta al món, a tot el món, el COVID-19.
Estat d’alarma, gabinet de crisis i comandament únic, quasi
bé trenta mil morts, aturada obligada de l’economia, desconcert, cavalcar una
bèstia desbocada, intents reeixits per controlar la situació, ensopegades,
dubtes i controvèrsies. Què s’ha de fer
amb les finances públiques? Cal recordar que el pressupost vigent és el que
va confegir Montero a finals del
2017 i es va aprovar al començament del 2018.
Ara s’ha de fer un pressupost o afrontar la batalla? I,
acabada la primera batalla (la guerra continua, no està no de bon tros acabada
i aquesta primera batalla ha fet uns estralls que tot just estem a punt de
veure) quin pressupost s’ha
de fer?: El que hauria fet el Govern format el passat gener amb la
situació en que s’estava llavors, o el que s’hauria de fer per afrontar la
situació sobrevinguda el març? Guerra o Revolució, o Guerra i Revolució? Dilema que aquí no és
nou, oi?, de 85 anys enrere.
És ociós, no té solta ni volta fer com fan el comentaristes,
opinadors i tertulians dels mitjans o dels bars (ara que tornen a obrir) de
parlar de les perspectives que té el Govern, que tenen els Governs, com si el
que passa fos sols un entrebanc en el camí. És un terratrèmol, un terrabastall.
Desprès que res no serà igual, la política i potser també els polítics han de
ser uns altres. Tots els
Governs (d’aquí i d’arreu) estan ja caducats. Ara han d’intentar capejar
el temporal de la millor manera que puguin i que la nau no s’enfonsi. Però hi
ha vies d’aigua, mastelers trencats, mariners perduts caiguts a la mar, i la
resta de la tripulació esgotada. Haurem d’agrair al capità i al timoner el seu esforç, serà
recordat. Però caldrà tripulació de refresc i de reforç.
Si s’arriba a bon port, caldrà refer-se, reparar l’embarcació
i pensar quina nova ruta cal prendre per la singladura que s’ha de començar. Els
equips, els estris, les condicions, seran (han de ser) noves. Parlar ara de la
majora governamental que aquí tot just havia començat a rodar és ridícul.
Caldrà tornar-se a posar al punt de partida, amb un electoral desorientat que
estarà paint els efectes de la pandèmia. S’hauran de fer ofertes noves que segurament no
seran agradables, no es pot enredar a la gent i el temor és que aquesta reaccioni com altres
vegades a la història, amb insolidaritat, amb egoisme, amb odis mal digerits,
amb el desig difós de passar comptes,...
És evident que no hi ha més. El Govern, primer, ha de presentar una proposta i
per fer-ho s’ha de posar d’acord en quina és ja que és un Govern de coalició. Segon,
aquesta proposta ha de sotmetre
a la confiança del Congrés. No hi ha altra sortida. No és solament
portar un pressupost, sinó també demanar la confiança a la Cambra ja que aquesta coalició de Govern no té
la majoria. Si aquesta confiança no s’aconsegueix cal donar la paraula
al poble. Llavors,...que sigui
el que Déu vulgui? Ara, tothom, tothom, haurà de pensar molt bé cada
vegada que voti. Primer els grups parlamentaris i si aquests no donen cap
sortida, si són incapaços de donar-la, la decisió de per on cal fer la sortida
serà dels ciutadans.
En l’horitzó immediat, doncs, una segona gran batalla. No refets encara del desgast
de la primera –que no ha acabat encara- cal enfrontar-ne una altra. Com serà la sortida de la crisis
provocada pel coronavirus? Com refer el paisatge de desolació cívica i destrucció econòmica que
ha deixat aquests primera gran batalla? Serà important, o no tant, dedicar esforços i recursos
per afrontar en millors condicions una previsible repetició de la batalla en
aquest flanc? O, serà més important refer la base econòmica per continuar la guerra que no s’aturarà
més preparats i fors? O, farem com que no ha passat res d’especial i pretendrem
reprendre la vida tal com era abans? Farem com els militars que avaluen “ex
ante i ex post” les pèrdues
de tota mena, especialment les humanes, que comporten les seves decisions?
Aquestes seran les preguntes a les que s’haurà de donar
resposta demà passat i caldrà un Govern que tingui la força suficient per
primer fer-les i desprès respondre-les.
Compte! Es poden plantejar preguntes i donar respostes diferents
segons les visions i els interessos de cadascú. Tothom ha de participar en el
debat, els resultats del que es decideixi ens afectarà a tots encara que de
forma diferent segons quines visions i quins interessos guanyin en el resultat
de la batalla.
24 de maig. Demà entrem en fase 1. Glòria immortal a Salvador Illa i al seu equip! Anem a llegir una estona a SunTzú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada