Vaig reflexionar
sobre el tema fa quinze dies. Ara m’ha caigut a les mans, no recordo qui i
com me’l ha fet arribar, un llarg article de
l’Ignacio Ramonet que ha publicat a Le Monde
Diplomatique i a altres publicacions sobre la pandèmia del COVID-19 i les seves conseqüències.
L’article és llarg i recomanable per saber de forma
sintètica (i sembla ben documentada, encara que no m’he aturat a les notes a
peu de pàgina) què està passant i quines són -des de la seva visió- les
perspectives que ens vénen al sobre. Comença: “L’Apocalipsi està trucant a la porta, i no hi ha ningú al timó del
comandament."
Algunes consideracions que faig.
1. La pandèmia estava molt anunciada. Potser sí, ara tothom en
parla, però la veritat és que pel gran públic, per la ciutadania corrent, ens
ha agafat molt de sorpresa. Si estava anunciada i molts (o pocs) ho sabien
potser que n’haguessin fet més ressò. Certament, els temes de prospectiva, d’estratègia,
de gran política, no són els que destaquen més en un món dominat per les
immediateses i els missatges curts sobre foteses. “Tiran más dos tetas que dos carretas”, doncs això. Sembla que hi
ha molta gent que clama en el desert. No en el desert de les aglomeracions de masses
enfervorides darrera qualsevol espectacle, sinó en els deserts dels despatxos
on s’han de prendre grans decisions.
2. El tema de la cibervigilància que potser és una de les
solucions per controlar pandèmies... i controlar-nos a tots encara més del que
ja ho estem. Al començament de l’economia digital em vaig preguntar, il·lús de
mi, d’on sortia el resultat econòmic de tot allò. Vaig tardar a comprendre que
era de nosaltres mateixos, de la valorització, no de nostres les deixalles,
sinó de la informació que proporcionàvem gratuïtament cada cop que ens
connectem a qualsevol cosa. El que ja estan fent alguns països asiàtics en
aquests moment deixaria bocabadat al mateix George Orwell: És el Gran Germà.
Però, al costat d’això, el sabó per
rentar-se les mans, la màquina de cosir per fer les mascaretes, i les quarantenes
medievals continuen essent encara dels remeis més efectius per controlar l’avenç
d’una pesta.
3. Estem veien coses impensables: Cuba proporcionant metges i sanitaris en general. Rússia enviant soldats a ajudar a un país
de l’OTAN, els xinesos desempallegant-se
del paper de ser pobres de rostolls oferint ajut a mig món. Mentre tant,
nosaltres cofois i fatxendes de les meravelloses societats que hem bastit estem
sotmesos a la apoteosis de
desinformació provocada per les nostres pròpies misèries personals i per
la estesa ignorància col·lectiva augmentada pel fenomen de les xarxes socials.
4. L’economia: un bany de sang. Pels països pobres que anaven aixecant
el cap. Cal recordar les bases de l’economia espanyola dels anys seixanta que va ensenyar el professor Tamames a les facultats:
Exportacions de productes dels sector primari, turisme i remeses dels immigrants.
Doncs, la caiguda en picat que s’albira de tot això portarà a la desesperació econòmica
a molta gent. Grans moviment de persones en busca de sortides per la seva subsistència,
conflictes ètnics, religiosos, muralles de contenció, xenofòbia i racisme,...
5. El futur: “No volem tornar
a la normalitat. La normalitat és el problema”. Frase molt repetida aquests
dies. Però, què farà la gent? Divisió: els que podran
mantenir-se sobre l’onatge i els que s’enfonsaran en la turmenta. Que ningú es
pensi que això passarà pacíficament. Serà, ara, una lluita a mort, una Guerra Civil. Malgrat les
declaracions de bona voluntat de quasi bé tothom, malgrat les il·lusionades proclames
de la progressia que diu que ja n’hi ha prou i que si no ens aturem i ho replantegem
tot ens anem al carall, les
resistències als canvis seran ferotges. La gent no vol perdre-hi més,
però n'hi ha qui no vol perdre-hi res, sinó continuar guanyant-hi. Ambdós grups,
a mort!
Preparem-nos-hi. Sols cal mirar enrere
noranta anys. I aquesta vegada serà pitjor.
12 de
maig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada