Escrits de confinament. Punt i a part.

Quan ens van confinar per la pandèmia del coronavirus, a meitat del mes de març, vaig començar a escriure impressions sobre la situació -i/o feines que anava fent- en aquest blog que vaig obrir a la tardor del 2011, just quan vaig plegar de la feina i vaig passar a passiu cap a la jubilació que oficialment em vindria una mica més tard al fer els 65 anys i algun mes més fruit de la darrera reforma laboral. Aquest blog, "Els temps i els dies", era continuador d’un altre que vaig començar a Madrid a l’estiu del 2005 quan es va estendre aquesta mena d’eines de comunicació personal.

Desprès, van perdre força per causa del micro bloggin que va venir a continuació, més fàcil, més popular, i menys rigorós. Però per explicar coses amb un cert detall la “vella” eina continua tenint vigència i utilitat, al menys per a mi. Quinze anys seguits, doncs, amb alguns alts i baixos, especialment en els darrers temps, que més aviat eren baixos, anaven cap a la baixa.

El confinament a casa que han recomanat les autoritats sanitàries com a forma de limitar els contagis i intentar aturar l’extensió de la pandèmia ens ha permès mirar més cap a dins de les nostres llars, i a més de fer endreces varies hem redescobert la utilitat de certes eines que ja teníem en desús o poc usades. El vell i una mica arraconat blog ha estat una d’elles. Em vaig imposar, sense tenir-ne cap obligació, escriure-hi cada dia alguna cosa. En un moment determinat, l’aparició de documentació antiga oblidada sobre la família de la meva dona em va ocupar i vaig traslladar els resultats de la troballa a diverses entrades que vaig col·locar entremig dels escrits que anava fent. Ara, tinc altres coses entre mans sobre la meva pròpia família que potser, o no, vés a saber, també ocuparan espai en el blog.

Vaig voler apuntar-me a altres eines de micro blogging que la que faig servir habitualment, concretament em vaig donar d’alta de Facebook i Instagram, però sincerament no sé veure la utilitat d’estar en tants llocs a l’hora. Si ja participo poc en la que vaig obrir el 2015, i cada cop m’interessa menys el que veig quan m’hi passejo, crec que seria un desori enganxar-me a noves eines de les que el primer que hauria de fer és aprendre a utilitzar-les. I no tinc tant temps, o no vull tenir-lo per fer-ho.

S’obre el confinament, poc a poc. Podem començar a fer altres coses que restar a casa enclaustrats tot el dia. Ahir, per exemple, ja vaig tornar a agafar la bicicleta i pedalar una estona. Avui ja he pogut comprar presencialment els llibres de Sant Jordi que acostumo a regalar cada any a la família. També he pogut anar a portar a reparar una punxada de l’altra bici que m’impedia utilitzar-la. Diu que dintre pocs dies, si entrem a la fase 1 de la desescalada, podrem rebre i anar a veure als amics fent-ho de forma prudent. Això es torna a moure, veurem com anirà i ens anirà.

Per tant cal començar a corregir el rumb. Hi ha coses engegades que no es poden deixar a mitges ara que ens hi hem posat. Però el que cal és seleccionar quines continuem i quines abandonem i no ens hi fiquem.

M’acabo de donar de baixa d’Instagram, eina que encara pràcticament no havia utilitzar ni sabia com anava. Crec que al darrera hi anirà el Facebook. En Ramon em va ajudar a afegir al meu blog unes pàgines que estan llistades al lateral en el que hi he penjat alguns escrits o intervencios meves de temps enrere que era una cosa que ja portava de cap. Avui em sembla que aconseguiré posar-hi el darrer que volia penjar i aturaré –de moment- aquesta nova possibilitat. Bé, penjar a la xarxa coses de més de vint anys enrere té la seva gràcia, i anar més enllà potser encara més, però no sé pas si val la pena.

Ara podrem tornar a una certa normalitat que ens depararà coses noves (i velles) i no estar tant enclotats en el nostre cau. Potser serà una normalitat diferent, segur, però no serà una activitat obligada per un confinament que ha estat necessari, al menys a la vista dels resultats.

Ens haurem de plantejar un estiu diferent, però sembla que el podrem fer fora de casa. Seleccionarem millor la poca mobilitat que podrem fer, reprendrem les relacions socials presencials perdudes, tornarem a fer exercici al carrer, respirarem l’aire de la ciutat i la gent, somiarem en que mica en mica se’ns aniran obrin noves i diferents possibilitats de fer coses, ..., continuarem la vida amb el que ella ens porti o comporti.

M’agradaria continuar reflectint diàriament aquest canvis que ara s’anuncien, narrar el bo i el dolent, les il·lusions i també les pors i temors, els guanys i les pèrdues (que n’hi haurà). Però si falto algunes vegades, o més sovint del compte, a la cita diari que em vaig proposar el 15 de març passat, tampoc passa res d’especial. No m’espera ningú d’obligat. És que hauré trobat altres ocupacions que m’hauran entretingut i portat a fer altres coses.

4 de maig. El 15 de març entràvem en una situació inèdita. 51 dies desprès tornem a entrar en una situació inèdita (mai hem fet un desconfinament) que serà, però, diferent de l’anterior. Han estat, amb aquesta d’avui, 55 entrades. A veure què dóna de si la que ara s’obre, seran escrits de desconfinament.

(És Magritte, evidentment)