Els companys del Partit que porten la revista digital “Pensament socialista” m’han demanat que contesti el qüestionari -del mateix nom que la publicació- que adrecen a figures rellevants per la seva trajectòria del Partit o dels nostres germans del PSOE. És un honor que agraeixo, que em considerin figurar al costat de aitals companys i companyes. Em sento aclaparat per la responsabilitat de les respostes que he de donar i que espero estigui a l’alçada que pretenen els que me les demanen.
La revista és interessant en el sentit que més enllà del combat quotidià, de la feina concreta dels companys i companyes que estan a la primera línia, proporciona eines de pensament, lectura i reflexió sobre la nostra tasca política.
No sé pas d’on han tret la
fotografia que encapçala les meves respostes, ja que és de temps enrere, de
quan estava en actiu segurament. Potser té més de quinze anys. Ja no porto
ulleres, la clenxa és més ample i, sí, encara recordo la camisa de ratlles que
fa temps que ja no està al meu armari.
Manuel Mas, alcalde de Mataró (1983 – 2004) i diputat a les Corts Generals
(2004 – 2011), respon al nostre qüestionari.
Què creu que defineix
substantivament el socialisme democràtic? Quins creu que són els seus valors i
propostes essencials?
Establert el “Programa Máximo”
pel Congrés fundacional del PSOE el 1888 que acaba així:
“En suma: el ideal del Partido
Socialista Obrero es la completa emancipación de la clase trabajadora;
es decir, la abolición de todas las clases sociales y su conversión en una sola
de trabajadores, dueños del fruto de su trabajo, libres, iguales, honrados e
inteligentes.”
El que cal és veure com es porta a
la pràctica aquest “desideràtum”. En la història del moviment obrer,
endegada al segle XIX, hi van coexistir tradicionalment dues tendències: la
socialista i la llibertària, que s’han barallat i influït mútuament. La seva
separació va portar a la desaparició de la I Internacional Obrera.
Dins d’ambdues línies també hi ha
dos corrents: la radical i la possibilista. En el camp del socialisme, la
tendència radical va conduir al trencament de la II Internacional el 1921, amb
la creació dels partits comunistes. La possibilista és l’embrió de les
socialdemocràcies que coneixem avui dia.
El possibilisme, que també podríem
anomenar pragmatisme, es basa en dos pilars:
- Un intent acurat de conèixer la relació de forces que
es dona en tota societat, en cada indret i moment, per adaptar els
moviments tàctics als objectius estratègics; la història ens ha ensenyat
que les fraccions radicals, enlluernades pels objectius finals, han acabat
portant el moviment obrer cap a viaranys que s’han demostrat eixorcs.
- Un comportament que té molt en compte els temps necessaris
per aconseguir objectius concrets: la paciència i l’habilitat com a
virtuts. També la història ens ensenya molt sobre aquests dos aspectes.
Ambdós pilars són difícils de
mantenir, i per això és necessària una eina potent, adaptable,
flexible, formada, informada i democràtica: el Partit. La manca de potència
(cada moment exigeix la seva), d’adaptabilitat i flexibilitat (tal com fan els
nostres adversaris de classe), d’escassa formació i informació (que permet una
deriva populista) i de democràcia interna (que eviti “cesarismes” carismàtics
que el bloquegin) és el que ha portat el moviment obrer, moltes vegades, a
emprendre dreceres equivocades, provocant desencís i desil·lusió en el camí que
volíem transitar.
Al seu torn, aquesta eina,
dirigida correctament, ha comportat nombrosos avenços per aconseguir
que els treballadors —que no tenen ara algunes de les característiques que
tenien temps enrere— siguin més amos del seu treball, més lliures, iguals,
honrats i intel·ligents.
*Vegis el programa que va presentar
el primer regidor socialista a l’Ajuntament de Mataró (i de tot Catalunya),
l’any 1895, Joan Rocafort i Prous, a Vides de lluita,
tenacitat i compromís, article de Ramon Salicrú, edició del PSC de Mataró,
2010.
Com entén la relació entre marxisme
i socialisme? Quina lectura fa de la història del socialisme?
El marxisme és una eina
intel·lectual bastida en un moment històric concret i pràcticament en un espai
geogràfic determinat. Amb el temps, aquesta eina intel·lectual s’ha anat
adaptant i/o modificant amb més o menys encert en la seva pretesa aplicació concreta.
La seva lectura, adaptació i/o modificació ha donat lloc a avenços i
retrocessos en la història del socialisme. Cal tenir present, per exemple,
l’afirmació de Branko Milanovic* sobre que el comunisme ha estat el
millor sistema per passar del feudalisme al capitalisme.
Una lectura no dogmàtica d’aquesta
eina permet continuar aprofitant alguns dels seus principis per analitzar les
societats i aprofundir en el seu coneixement, fet que és essencial -com he
explicat abans- per avançar correctament cap a l’objectiu somiat. Però
l’evolució tecnològica i social de les col·lectivitats, que no totes tenen els
mateixos ritmes, posa en qüestió alguns dels preceptes “ortodoxes” d’aquesta
eina: L’extensió del sector públic de l’economia com també el desenvolupament
del tercer sector, la creixent urbanització de les societats, la continuïtat
dels moviments migratoris, l’evolució de la tecnologia, la variació de les
relacions socials… fan que s’hagi de reinterpretar aquells escrits,
acceptant-ne, modificant-ne, abandonant-ne alguns dels seus continguts. Les
relacions de producció, la plusvàlua, l’exèrcit industrial de reserva, la
pauperització de les classes treballadores, principis genèrics del marxisme,
han de ser llegits amb la llum canviant de les societats, avui frenètic. Les
organitzacions d’avui, el Partit, no pot tenir les mateixes bases
organitzatives ni geogràfiques de quan va néixer.
*Branko Milanovic: Capitalismo,
nada más. El futuro del sistema que gobierna el mundo, ed. Taurus,
M-2020.
Quina pensa que ha estat i quina
hauria de ser la vinculació entre pensament i praxi política en el socialisme?
El pensament ha d’ensenyar camins
correctes atenent les situacions concretes, la praxi política ha de saber
transitar-los. No pot ser que el pensament no tingui en compte la realitat sinó
sols el desig i tampoc pot ser que la praxi, amb la seva necessitat
d’immediatesa, no escolti les veus de la reflexió. Cosa difícil avui en dia en
què les exigències de resultats impel·leixen a uns a donar la cara cada dia i
als altres els impedeix la reflexió assossegada de la realitat.
Quins són, segons el seu criteri,
els reptes del nostre món actual en els que el pensament socialista necessita
centrar els seus esforços de reflexió i/o actualitzar els seus postulats
(desigualtats, medi ambient, migracions, digitalització, ciència, globalització,
representació social i política, d’altres)?
Estan molt estudiats i definits:
Canvis tecnològics, socials i mediambientals. Amb quina rapidesa s’estan
produint tots tres i quines resistències hi ha per afrontar-los. Qui miri massa
endarrere i enyori situacions superades sols portarà a les societats al fracàs.
La dinàmica dels tres canvis enunciats és molt forta, cal explicar-la i
analitzar-la bé, sobretot explicar-la, perquè la seva incomprensió pot portar a
reaccions indesitjables. Les eines polítiques, i especialment les que ens
interessen a nosaltres, els socialistes, han de fer esforços dirigits a la
comprensió del que està passant, per tant, la formació -com ha estat sempre- és
fonamental, i a la informació atenent les eines que hi ha i que hi haurà
que sempre ha estat també fonamental en la lluita que portem a terme.
Considera la forma partit com
l’entorn adequat per mantenir, desenvolupar i difondre el pensament socialista?
És possible o necessari el pensament de partit? I la figura de l’intel·lectual
orgànic?
Sense una organització potent,
capil·lar i democràtica, no és possible mantenir el pensament socialista.
Exemples recents i comportaments actuals de persones que creuen que amb les
noves tecnologies de comunicació es poden superar els problemes orgànics (els
inherents a les organitzacions) han demostrat els seus límits, mancances i
derivacions contràries a les seves pretensions.
És absolutament necessari dominar
el pensament i el coneixement del pensament per assegurar-ne la difusió i
construir així l’eina necessària per als moments actuals. Aquesta feina es pot
dur a terme de moltes maneres, atenent les circumstàncies socials i
geogràfiques en què s’ha de bastir. La presència d’intel·lectuals compromesos
és bàsica com a referents per ensenyar camins, com ja s’ha assenyalat. No han
d’existir intel·lectuals tancats en la seva “torre d’ivori”, limitant-se a
remugar o criticar les pràctiques encertades o equivocades de l’organització.
És dins d’ella on s’han de fer propostes i és a ella qui li toca escoltar. Algú
ha dit darrerament que temps enrere era més ben vista la crítica que l’elogi.
Manuel Mas Estela (Cabrils, 10 de març de 1948) és llicenciat en Ciències Econòmiques per la
Universitat de Barcelona i va ser alcalde de Mataró de 1983 a 2004. Va ser
president de la Federació de Municipis de Catalunya de 1995 a 2004 i vocal de
la comissió executiva de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies
(1987-1999), a més de president del Consell Comarcal del Maresme de 2003 a
2004. Entre 2004 i 2011 va ser diputat al Congrés dels Diputats i també va
formar part del Consell Nacional del PSC des de 1978 fins al 2011.
1 de març.