Temps de radicals.

Aquests dies arran de l’aniversari ara fa dos anys del 15-M els mitjans  van plens sobre el què va significar aquella moguda i especialment si s’ha esvaït la seva empenta o encara té continuïtat.

El temps no ha fet variar gaire la percepció inicial i la predicció de que no es consolidaria com a moviment. El que sí ha comportat és el sorgiment de bell nou, o el ressorgiment d’antigues formes somortes o caduques,  de la radicalitat d’una forma més ferma i organitzada, manifestada com sempre en mil i una versions: isolades, complementaries, contradictòries i/o enfrontades.

De radicals i radicalitats n’hi ha hagut sempre en tots els temps i en totes les societats. És un fet normal. Sempre hi ha algú que ho veu diferent a la mitjana establerta i vol anar més enllà, o...  més ençà. No ens en hem d’estranyar ni hem d’anatematitzar aquestes manifestacions ja que els radicals d’ahir són els establerts d’avui i els radicals d’avui potser seran els establerts del demà.

El que sí hem de tenir present és la causa que provoca aquest increment i assentament. La situació de profunda insatisfacció social, la manca de perspectives per sortir del forat, la incapacitat dels poders i les institucions establertes per donar respostes, la sensació de desori i desgavell general,  provoquen que gent, molts o pocs, enterats, saberuts, indignats, sorpresos o corpresos, es manifesti amb un nivell de to, de presència o de mobilització accentuat.

Fan malament els establerts de menystenir-los o pitjor, ignorar-los. Probablement la forma que pretenen els radicals de solucionar els problemes que toquen, puntuals o genèrics,  no sigui la millor, per impossible o irrealitzable, però els problemes existeixen al menys per la gent que els pateix. Farien bé els establerts d’analitzar-ne les causes i de veure si les solucions que donen o s’hi poden donar són les convenients,  i també seria molt bo que reflexionessin sobre si ells en són responsables en part o en tot. S’hauria de començar per aquí, per la responsabilitat pròpia, abans de proposar alternatives que sense la prèvia poden resultar mancades de credibilitat.

Mentre tant, ens hem d’acostumar al sorgiment de noves radicalitats o al ressorgiment de velles que pensàvem que ja havien desaparegut de la història. Els mitjans, que recullen tot allò que es mou, tenen material a dojo i no sé pas si recollint-lo indiscriminadament i d’una forma acrítica ajuden massa a clarificar el panorama.

18 de maig.