Pinzellades parisenques-1

Pujar a l’avió cap a París per fer-hi una escapada amb un llibre de Patrick Modiano a la ma. És adient. Aprofito un regal que em varen fer fa uns mesos d’un autor que no coneixia i que ara està d’actualitat per haver-li concedit el darrer Nobel de literatura. Llibre curt, obra concisa. “La hierba de las noches”, Ed. Anagrama, B-2014. L’ambient, els paisatges i els personatges que tant bé han sabut vendre els francesos, fent-ne pràcticament un estereotip. Sortosament Air France encara és una de les velles companyies, no hi vas apilonat i donen un mos i una beguda per entretenir la gana en el trajecte.

Mesdames et monsieurs, voici Paris! 48 hores per anar a “tiro fet”, tot programat i concertat, des les entrades dels dos museus que volem veure fins els restaurants allà on menjar.  Petit hotel rue Rivoli, a tocar l’Hotel de Ville, senzill però suficient i molt ben ubicat pel que anem a fer. Un parell de dies de temps esplèndid, ben primaveral. Ah, toujous Paris!

Aquesta vegada no tenim problemes per entrar al Musée d’Orsay, la darrera ens vam quedar amb les ganes per la llarguíssima cua i la pluja. Ara tenim l’entrada reservada amb temps. Què s’hi mostra? Si no arriba ni a cent anys de l’art francès! Però, quins anys! Meitat del s. XIX i començaments del XX. Pel d’abans ja hi ha l’immens Louvre, per desprès n’hi d’altres. L’oferta temporal o temàtica a Paris és fantàstica, exuberant, per fer a plusieurs reprises que diuen els francesos. L’endemà en fem una altra. Aquests dies al Grand Palais n’hi ha una gran exposició sobre Velázquez.

Tornem a dins de l’Orsay: Una vella estació de ferrocarrils desafectada per obsolescència ja fa molts anys que desprès de ser usada per diverses coses va esdevenir un d’aquells símbols de la monarquia republicana que caracteritza els nostres veïns i de la que en treuen molt profit. Un dissabte, ple de gent, és una gran atracció parisenca. El continent, ja des de l’explanada exterior, valora el contingut.

Coneixem el trencament que varen representar els impressionistes, però no per això allà deixen de banda l’art acadèmic contra el que varen lluitar aquells i que és continuador, potser fins a la seva extenuació, del classicisme revolucionari. Desprès i abans dels impressionistes vindran els romàntics.

“Els romans de la decadència” de Thomas Couture, 1847, domina l’andana de la dreta de la planta baixa.

Millet, Manet i Courbet, entre molts d’altres, l’esquerra.

Detall de “Un enterrament a Ornans”, de Gustave Coubert, 1850.

Per entre mig, al lloc de les vies, l’escultura clàssica, per sobre les andanes, la moderna, Rodin, Mallol, ...

“Cenotafi dels Gracos”, d’Eugène Guillome, 1853.

“Desitg”, d’Aristide Mallol, 1907.

Al costat esquerra, l’impressionant “Cain” de Fernand-Anne Piestre, anomenat Cormon, 1880. Al costat d’una petita peça formidable d’Ernest Meissonier, “Viatger en el vent”

Per entremig, Van Gogh, Gauguin, i tots els que varen venir desprès dels primers impressionistes. Buff!, quin empatx. Atabalats, emocionats, corpresos, extasiats, ....

Va, que encara ens queda la galeria dels impressionistes al cinquè pis del que fou l’hotel que acompanyava l’estació. Escales mecàniques amunt i, bé, impressionant, fantàstic, per tornar-hi expressament i fer visita única. Hi són tots, els artistes i els seus quadres més representatius, al menys m’ho sembla. Curiosament, o no pels entesos, la galeria es tanca amb un conegut quadre d’en Sorolla, “La vuelta de la pesca”, 1894, que va ser adquirit per l’Estat francès desprès de guanyar el segon premi de del saló de Paris d’aquell any. Aquesta galeria són paraules majors, amb “L’homme qui marche” d’en Rodin, o la “La jove ballarina de catorze anys” de Degas, pel mig, que s’obre amb un quadre d’un altre espanyol, Pablo Ruiz Picasso, “Femme en verd (Dora)”, 1944 que hi és en préstec temporal, demà el dediquem al seu museu, a l’Hôtel Salé, recentment reobert.

Evidentment, Cézanne.

Cal aprofitar el restaurant del mateix museu, allà on hi havia el de l’antic hotel, decorat a la rococó, per desprès continuar la visita ja una mica exhausts. Un cop d’ull a les arts decoratives, molt d’ art nouveau, i alguna cosa d’arquitectura, però això ben vist allarga massa l’estada. Cal deixar-ho per una altra volta.

De tornada a l’hotel, a peu per Saint Germain, tot el Barri Llatí, records de més de quaranta anys enrere. Hi tornem per sopar.

21 d’abril.