Acabo de llegir el darrer llibre
que han publicat de l’Amin
Maalouf: “El
laberint dels extraviats”, Alianza ed. M-2024. Segueixo a aquest autor
des de fa molt temps, de les seves primeres novel·les, fantàstica “Lleó l’Africà”,
i els seus assaigs, “Identidades asesinas”. És un escriptor ben
reconegut.
En aquest darrer llibre planteja l’estat
del món d’avui des de la perspectiva dels intents, reeixits o fracassats, de
capgirar la primacia diguem-ne d’Occident des del segle XV fins avui. L’emperador
xinès del moment ordena retirar les expedicions de l’almirall Zheng He que des de l’orient
anava cap a occident arribant a les costes de l’Àfrica, deixant la via lliure
perquè els esforços d’ Enric el Navegant,
rei d’un pobre i petit país a l’extrem contrari, engegués la ruta d’occident
cap a l’orient que seria seguida per molts altres veïns seus que amb unes
tecnologies superiors imposessin pràcticament arreu, quasi fins avui, el seu
domini polític i econòmic.
No serà fins el segle XX quan es
facin intents de soscavar aquest predomini. Primer el Japó sorgit
de la “restauració Meiji” que fracassa al voler convertir-se al seu torn
en una potència colonial. Desprès la revolució comunista a Rússia
(la URSS) que també fracassa al demostrar-se la seva incapacitat
competitiva. Per últim, la transformació de la Xina, no de la mà
de Mao Zedong sinó de Deng Xiaoping, que pel que sembla ara per
ara, sí que és reeixida.
Per sobre d’aquesta evolució
històrica l’ascens del predomini dels Estat Units d’Amèrica com a una potència d’Occident.
“El
que tenen en comú els tres reptes principals llançats a la supremacia d’Occident,
des del principis del segle XX, és la identitat del país que els va entomar: els
Estats Units d’Amèrica. Van derrotar militarment al Japó, van sortir
victoriosos de la guerra freda amb la Unió Soviètica, i són ells els que es
troben a primera línia per fer front a l’ascens de la Xina. De passada, van
aconseguir marginar les antigues potències europees i convertir-se per a elles
en un líder, en un protector i, gairebé en un sobirà. La seva influència és ara
planetària, i en tots els àmbits -una preeminència fins ara mai assolida per
cap altra nació.”
El llibre no pretén ser un text
acadèmic (no hi ha notes a peu de pàgina fet que s’agraeix i sols una somera, per
l’envergadura de l’intent, bibliografia al darrera) sinó una exposició del moment
actual portada a través de la història d’aquest darrers cinc segles, farcida d’explicacions
que poden semblar marginals però que fan que sigui ben entenedora.
El moment històric és molt
complicat. L’autor vol ser optimista, potser fins i tot ho és.
“A
tot arreu el progrés va acompanyat d’incertesa, ansietat i perplexitat. A tot
arreu, ens agradaria trobar una mica més de serenitat, vigilància i
solidaritat.”
Molt recomanable.
