Una situació endimoniada.

Primer incrèduls, més endavant sorpresos i contents, anàvem veien com a cada actualització dels resultats de la participació electoral augmentava la possibilitat de que la nostra candidatura, la socialista, quedés per davant de totes les altres que es presentaven.

El vot nacionalista majoritari, el de CiU, es fragmentava rebentat deixant-nos pas. Els nous grups emergents, malgrat la  radicalitat del uns i la ambigüitat dels altres, es feien un forat. Els partits tradicionals s’esvaïen, però al final totes les llistes treien representació per minsa que fos.

Sembla, a primer cop d’ull, que Ciutadans es menja la dreta, que Volem pesca de l’esquerra (i potser de PxC?), els nacionalistes, malgrat pujar de 9 a 11, (a costa dels socialistes?), es barallen entre ells.... Bé, tot això ja ens ho diran els politòlegs que faran anàlisis més acurats.

Un consistori amb nou grups polítics (o representats de nou opcions polítiques, ja que no sé si és pot dir grup al de sols un component o dos, com quatre que n’hi haurà). Nosaltres per davant amb 6 regidors, 6 de 27. Un trencadís fruit d’una societat masegada, descol·locada i desorientada.

Sempre he pensat que no és el mateix, en unes eleccions, quedar el primer que guanyar-les. Pot semblar-ho, però no és el mateix. Són les conseqüències d’un sistema de representació proporcional pur com és el de les municipals a casa nostra. Crec que hi ha sistemes millors, millors per la governabilitat.

Què han dit els ciutadans/es que han anat a votar? Doncs, això, que aquestes són les seves preferències. I la governació posterior? D’això no n’han parlat, aquest no és pas el seu problema, és el problema dels que han aconseguit representació. Que s’espavilin! I si no s’espavilen?, doncs ja ho veurem més endavant i ja ho tornarem a pensar d’aquí quatre anys. Per tant la pilota està en mans dels electes.

Deixem ara de banda, és motiu d’un altre anàlisi, els que no van anar a votar, es vàren abstenir, percentatge considerable, gairebé la meitat, el 46,2%, sols sis centèsimes menys que el 2011.  Això ja és post municipalisme, del que crec que cal parlar més extensament d'una forma més assossegada.

Tornem la mirada a la governabilitat. El ciutadans/es han dit que volen un govern fort? No, certament, ells sols han expressat les seves preferències en virtut, segurament, d’altres coses que no són pas la gestió municipal, ni la passada ni la futura. El procés sobiranista, per exemple, ha pesat fort, fragmentant el vot tradicional de CiU. La situació econòmica i la corrupció han ensorrat al PP i permet treure el cap als emergents, uns radicals, VM, i uns força indefinits encara, C’s, que han xuclat de tothom. ICV es queda sense escala  penjat de la brotxa, la bombolla del PxC s’ha desinflat molt. El PSC, perdent vots i regidors (de 8 a 6), però mantenint la majoria dels seus votants tradicionals, ha quedat al capdavant. L’èxit de la candidatura d’en David Bote ha estat el saber resistir la volatilitat dels canvis previsibles.

Podia passar, era una possibilitat evident, no tant sorprenent com alguns diuen, i ha passat. S’especula molt amb extrapolacions que poden ser encertades o no.

Com a les eleccions del 2011, el primer al capdavant ho ha estat pels problemes que ha afrontat i s’ha ficat el seu principal adversari. Llavors va ser el propi PSC, ara ho ha estat CiU.

I ara què? No ho sé pas. Aquest és el quadre que en resulta de tot plegat, opinable com tot, fins jo mateix en tinc dubtes*, atenent més a factors extra municipals que crec que són els dominants. 

*la posició l’he marcat segons el que penso, però amb dubtes.

PSC: referèndum pactat i acordat, fórmula que ara per ara no té gaire acceptació.

CiU: fins a on la seva aposta independentista?

ERC: la seva social democràcia està per veure.

C’s: son una capsa tancada. Liberals?

VM: es pot amorosir la seva radicalitat?

CUP: són els més definits, però emmotllables?

PP: al ser ara l’ase dels cops estan obligats a redefinir-se. Cap a on?

ICV: amb un historial previsible i de confiança, però cap a la irrellevància.

PxC: el seu caràcter xenòfob els defineix també molt bé.

I no ho oblidem, tots atrapats en la voluntat d’incidir sobre una cosa que les administracions locals no hi tenen gaire capacitat: la situació econòmica. 

El perquè són dominants en unes eleccions locals els factors extra municipals també és part del post municipalisme que caldrà analitzar a part. No hi ha cap bloc central, ni cap altre alternatiu que no ho sigui, per fer majories. Hi ha massa posicions als extrems fetes de bocins. Qui afluixa primer? S’ha radicalitzat tot massa per de bones a primeres fer-se enrere, i amb noves perspectives electorals per ben aviat. Generositat, de què, de qui i per què i per qui?

Amb aquest panorama, com es pot arribar a acords? Si els que estan als extrems del quadre no mouen les seves posicions això no anirà. Si les radicalitats no s’esmorteeixen no hi haurà forma de pactar res. Si no s’apleguen entorn d’una centralitat més ample això esdevindrà una lluita de tots contra tots. Potser també és un element del post municipalisme.

25 de maig.