Aquest darrers dies he vist per les xarxes i les mitjans convencionals moltes imatges de les celebracions de la Setmana Santa d’arreu d’Espanya. Confrares mil, per milers, homes, dones i criatures, amb “capirotes” (capucha antigua con falda que caia sobre los hombros. v: Casares) de cucurutxo, bombats, sols, o sense; amb vestes de tots colors; acompanyats per militars armats (legionaris, regulars, paracaigudistes, mariners, ...), guàrdies civils i policies municipals amb uniforme de gala; bandes de músics vestits de trinca, timbalers desfilant enquadrats o omplint carres i places; penitents; armats i armaos, manaies, romanos; Verges i Sant Cristos; turbes borratxes i recolliment. D’Avilés a Algeciras, del Ferrol a Córdoba, d’Osca a Cadis, de Tudela a Madrid passant per Úbeda, Astorga, Tarragona, Cartagena, ep! L’Hospitalet,...; evidentment Sevilla i Málaga. Diverses distincions de Patrimoni Cultural, d’aquí, d’allà i de més enllà, ... i d’interès turístic (important). Els de Besalú van començar el Divendres de Dolors, abans de Rams; alguns han processat fins el Diumenge de Pasqua de Resurrecció abillats estrafolàriament; a Salamanca celebren per tancar el cicle “el Lunes de Aguas”, escatològica i sicalípstica tradició.
S’ha parlat també de Mataró...
No sé pas si les restes dels
primers ilurencs es van remoure gaire del seu lloc sota la basílica de Santa
Maria en sentir la “Marcha
Real”, l’himne nacional espanyol, a la sortida d’alguns passos
processionals de l’esmenta església aquest passat Divendres Sant al anar cap a la
desfilada.
El cert és que entre alguns dels
ilurencs d’avui (tampoc n’hi ha tants que es fixin o els importin aquestes
coses) hi ha hagut un rebombori notable amb els consegüents esgarips per tal
fet. On s’és vist! Intolerable!
Això ja s’havia produït amb menor
intensitat l’any passat i es va dir que s’hauria de reconsiderar. Aquest any, “Si
no quieres caldo, ¡tres tazas!”.
No sé si encara s’estudia Dret
Canònic a les facultats de Dret (a les públiques ho dubto per
l’aconfessionalitat de l’Estat), però ens trobem davant d’un fet religiós, una
manifestació pública d’una fe espiritual, que deu estar regida, o dirigida, o
controlada, per la corresponent església que la promou que té fixada, en aquest
cas, unes antigues normes de capteniment.
Ara bé, mentre l’Església
Catòlica està institucionalment i orgànicament en hores baixes, les
manifestacions públiques de fe popular van “in crescendo”. Bé, algunes,
i si no hi ha prou pastors per aconduir uns creixents ramats aquests acaben anant
al seu aire, esgarriats, desmanegats. Pocs preveres i diaques, desbordats per
les iniciatives (algunes exuberants)
d’una feligresia que enalteix la seva fe (sigui aquesta com sigui).
És aquí on hi ha el problema
principal, encara que per l’Església institució potser ja els va bé aquestes
manifestacions populars i cridaneres (tambors i trompetes incloses) per
mantenir la seva presència a l’espai públic.
“És que a Sevilla es fa així”,
diu el President de la Comissió de la Setmana Santa, alhora que la Comissió demana
“rigor i respecte”, reivindicant la singularitat de la Setmana Santa
mataronina. Recordem-ho, declarada patrimoni Cultural de la Ciutat pel
Consistori del mandat 2011-2013.
Tot això, els atacs i les
defenses al fet, posa de manifest algunes coses de la societat catalana d’avui.
-
Malgrat els anys transcorreguts des de la segona
onada immigratòria a casa nostra, acabada més o menys als començaments dels
anys 70 del segle passat (més de 50 anys, dues generacions), no s’ha produït
pel que es veu una integració
en el sentit d’adoptar les pautes tradicional d’aquí (no sé pas quines són
exactament aquestes) i es mantenen i reivindiquen algunes pautes que van portar
amb ells -a la seva memòria- els llavors nouvinguts. Els fets immigratoris no
són pas nous en la història de Catalunya, però potser els temps i les magnituds
del fet permetien una més o menys ràpida integració o assimilació.
-
Tampoc s’ha produït en general una síntesi que comportés una
nova cultura que amb els elements tradicionals (reitero, ves a saber quins son)
i elements dels nouvinguts superés (per millor o pitjor, també ves a saber que
vol dir millor o pitjor) la que hi havia fins aquella segona onada immigratòria.
Cert que hi ha hagut barreja en algunes coses, la modernitat hi ha ajudat, però
encara -com s’ha posat de manifest en el fet que origina aquest escrit-
perviuen i es volen mantenir amb força elements que fins ara eren tradicionals i
diferents d’aquí i d’allà.
-
Ens trobem, doncs, amb un fenomen de multiculturalitat que
tampoc ens ha de sorprendre massa ja que s’ha produït arreu i en tots els temps
en la història de la Humanitat i que no sé pas si cal enfrontar-s’hi i rebutjar-lo.
Reductes irredemptistes n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà.
Ara bé, les persones que
escenifiquen aquestes manifestacions i els seus dirigents són en general menors
de 50 anys, són segones i terceres generacions d’aquella onada immigratòria
dels anys 70 del segle XX. Aquestes generacions -a diferència dels seus
progenitors- han estat escolaritzats tots, i tots a l’escola catalana, a
l’escola de l’autonomia catalana implantada a la Constitució Espanyola del 1978
i desenvolupada per l’Estatut de Catalunya de l’any 80. Què ha passat? Aquesta
escolarització no ha reeixit en la
integració? Aquest era el propòsit al rebutjar l’establiment d’una doble
línia escolar entre autòctons i nouvinguts. Així, ha fracassat aquest propòsit?
No ho crec. Penso que més enllà de l’escola l’ha sobrepassat moltes altres
coses.
La intensificació dels sentiments
identitaris es produeix arreu, no sols pas aquí, tant per aborígens com per
immigrants. És produïda per la por al futur, per no saber cap a on anem. Els
grans teníem por al passat, sabíem d’on veníem i volíem i esperàvem el demà.
Els joves, i no tant joves, tenen por al futur ja que venen d’un present que
ningú els garanteix que continuï esplendorós com ha estat.
Però hi ha també -i crec que és
important- la història recent de la nostra col·lectivitat: els anys del procés.
Ara recollim els llots d’aquelles pluges. Es va tensar molt la societat, es van
tibar molt les costures i ara rebenten. I algú n’és responsable, aquí i allà.
En lloc d’integrar, en lloc de construir, s’ha produït una societat dual, els
d’aquí i els d’allà, els descendents dels d’aquí (que ves a saber d’on eren) i
els descendents dels d’allà que encara se’ls considera forans.
Per acabar, last but not least,
aquests fets de la Setmana Santa mataronina són la Némesis de la
Festa Major de Les Santes. Però aquest és un altre esbarzer que ara no
toca (Pujol dixit).
Mentre tant, els que volem ser
d’aquí, d’allà i de més enllà, del futur, haurem de conviure (¿conllevar?)
amb les accions i reaccions identitaries d’uns passats que voldríem superats,
aguantant les consegüents i inevitables tensions.
7 d’abril, passat festes.