Fer el ridícul.

No sé pas qui de l’Audiència Nacional ha llençat una ordre de recerca i captura internacional perquè la policia d’allà on sigui, detingui al darrer expresident de la Xina i a altres alts dirigents d’aquell país per uns possibles delictes que poden haver comés en relació al Tibet. Fort, oi?

Clar, alguns es creuen les seves pròpies elucubracions i acaben aquí. Sí, això de la justícia universal és un avenç cap a un món més just en aplicació dels drets humans a qualsevol lloc del planeta, però resulta que és a partir d’una concepció de la justícia que és la millor, que és la nostra (?). No pas a tot arreu està estesa i acceptada aquesta concepció, fins i tot gosaria dir que aquí, entre nosaltres, és fàcil comprendre-la respecte a malfactors ja desapareguts o, com moltes vegades passa a la justícia, amb pobres diables abandonats, encara que aquests siguin o hagin estat caps d’estat (preferentment africans, és clar).

I ja tens el conflicte diplomàtic servit. Qui és aquesta minúcia que s’atreveix a posar en entredit, en recerca i captura, a tot un rellevant cap i a la cúpula de l’Estat més poblat del món en via de ser-ne la primera potencia? Au va, no fotem! A més, amb la seva mil·lenària tradició estatal i la seva turbulent historia de glories i d’humiliacions? Res, que sembla que algú està fent el ridícul.

Generalment del ridícul se’n deriva el desprestigi, encara que poc més en poden acumular ja els nostres jutges com a col·lectiu. Ara, en una situació de debilitat dels altres poder de l’Estat i de les seves institucions, aprofiten per treure el cap, intenten també treure’s la “caspa” que els ha caracteritzat secularment i pretenen adquirir algun reconeixement. Potser ho fan per fer oblidar a la ciutadania les mancances que tenen en l’exercici de la seva missió en els nostres propis assumptes, exercici que és molt mal valorat  per la majoria de la societat.

 

22 de novembre.