Hi ha qui s’estranya i s’escandalitza dels comportaments barroers d’alguns diputats en la seva
activitat en seu parlamentària. Els comportaments inadequats mentre es fan en
el debat intern, entre els electes, es toleren millor (són coses dels polítics)
que quan es produeixen en les comissions d’investigació amb compareixents
externs. El que aquests dies està passant a la Comissió d’investigació del
Parlament de Catalunya del cas de les participacions preferents emeses per les
caixes d’estalvi n’és un bon exemple. Com
s’atreveixen alguns diputats a
adreçar-se a distingits “prohoms” de la nostre respectable (?) comunitat
financera en els termes grollers que ho han fet?
Sí, clar, no fa gaire gràcia
que es perdin les formes en el debat polític i en l’exercici mateix de la
política. Les formes són importants per la dignificació de l’exercici de la
representació popular, al menys en un cert punt. Però, no s’adonen aquests que
ara aixequen la veu que tot això no és res més que el resultat de la
prepotència dels poderosos i de la seva manca de sensibilitat respecte als
humils? Probablement els comportaments altius haguessin estat més acceptats, o
no s’hi hagués donat tanta importància, si el resultat de l’activitat dels de
dalt hagués redundat en benefici del poble. Quan el que ha passat és justament
a l’invers, és normal que els afectats pels resultats desastrosos, potser
involuntàriament aconseguits però irrebatibles, dels que tenien les altes
responsabilitats polítiques o econòmiques els qüestionin, els blasmin i els jutgin severament
amb paraules i actituds fora de to.
Cal comprendre-ho i assumir-ho
com a inevitable. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. No és pot pas
pretendre en una societat oberta que els mals resultats no siguin vistos com a
malifetes si els perjudicats són els de baix i els causants se’n surten sense
responsabilitats ni patiments correlatius.
Hi havia altres solucions en
el cas de la necessària capitalització de les caixes d’estalvi que no passaven
per la proposta de conversió dels dipòsits d’estalviadors corrents i senzills
en participacions en el capital amb el risc, com va acabar passant, de que els
perdessin. La solució adoptada no hagués
provocat cap daltabaix, com ha passat ara, de no haver estat per la crisi
financera que s’ha endut per davant la meitat del sistema bancari espanyol.
Però el risc s’ha materialitzat. Podia passar, sinó ja no seria risc, segurament
era, podia ser, previsible, i ha passat. Podia haver-hi hagut una capitalització
amb diners públics, cosa que al final també s’ha hagut de produir, però era, és,
un tema tabú per l’establiment polític, pel pensament dominant, i sobre tot per
l’establiment financer, obrir o explorar aquesta possible via. Ara, -que tot
se’n a anar en orris, amb la satisfacció d’alguns poderosos que veuen la seva
situació incrementada i millorada i amb el patiment de bastants i l’arraconament
de molts més-, perquè, de
què, s’han d’estranyar que hi hagi comportaments ciutadans i de representants
polítics que es poden considerar inadequats? Tothom cull el que sembra. Si els rics fan la guerra als pobres i
els aclaparen i esclafen, com demanen encara que aquests mantinguin les formes?
Però, no s’adonen que la seva insensibilitat és la que fa bullir la ràbia de la
indignació popular? La
història no els ha ensenyat res? Doncs, si és així, estarem condemnats a
repetir-la.
Poques plaques com aquesta podran posar-los a les actuals
classes dirigents, polítiques i econòmiques, en el futur.
13 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada