Quan t’atanses al quiosc i compres “Mongolia”,
per exemple, saps el què estàs comprant: una revista satírica, iconoclasta,
desvergonyida, ... i sabent què tens als dits l’entens perfectament, saps
descodificar-la. La vella “Codorniz” ja tenia per subtítol: “La revista más audaç para el lector más
inteligente”. Doncs, això.
Però si et venen que et donaran un
reportatge per televisió que explicarà una nova visió, fins ara amagada, del
que va passar amb el cop d’estat del 23-F del 1981, no tens cap prevenció de
partida. Sí, l’autor de la proposta, l’Évole, és un periodista trencador
que moltes vegades sobrepassa els límits habituals establerts fins ara. Sí, també,
ara, a toro passat, hi ha algunes coses que no encaixaven, però amb la
credibilitat que t’enfrontaves al programa, i que et mereixien els que hi
sortien, no hi vares caure. A mesura que s’anava descabdellant el tema tot era
posar-se les mans al cap: “Què ens estan
dient? Què es pretén fer-nos veure? Què ens han amagat fins ara?” Res, res, no us esvereu, tot queda al final en
un exercici molt a la Orson Welles, era una broma. Però el
“Salvados” no és el “Polònia”, i aquí crec que hi ha una
errada descomunal. No estàvem davant d’una pallassada, sinó d’un programa
pretesament (fins ahir) seriós.
En aquests moment de manca de
credibilitat del sistema bastit desprès de la mort del darrer dictador jugar
amb aquestes coses és jugar amb foc. Sí, clar, tot era un exercici periodístic
mig en broma, però en lloc de donar elements per ajudar a adreçar i endreçar el
pati que tenim i fer-lo més creïble ens dediquem a fer focs d’encenalls,
frivolitats fàtues. No
estem per això en aquests moments. Qui en surt tocat, al meu mode de
veure les coses, és el propi periodisme. Qui no ens diu que tot aquest muntatge
no va ser fet expressament per vendre’ns alguna cosa, al igual que el propi
reportatge? Quina credibilitat tindrem amb el que en puguin vendre en serio després
de veure com ens poden ensarronar en uns instants? Què ens estan donant cada
dia de verídic? Em sembla
que ha estat un mal exercici en un mal moment.
Alguna experiència personal negativa
i perjudicial tinc d’aquest exercici trampós de fer periodisme, amb la mateixa
cadena. Deu ser marca de la casa. Es tracta d’anar a buscar el que ja està
decidit prèviament que es vol mostrar, el descrèdit per exemple. Les tècniques
per fer-ho són ben fàcils i hi caus de quatre potes. Desprès, si això comporta
desgavells tan li fa. Tot sigui pels inconfessables objectius que s’han
proposat. Però alguna conseqüència també comporta pels que practiquen aquesta
forma de fer: el seu propi descrèdit.
Per ficció, la de veritat. Hi ha una
pila de bones novel·les que ens esperen.
24 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada