Ara la bombolla hipotecaria.

Vaig sentir aquest “nou” concepte fa pocs dies en un reportatge que feien a no sé quina televisió. Sí, resulta que amb la davallada dels preus dels habitatges fruit de l’esclat de la bombolla immobiliària hi ha gent que té una hipoteca pendent d’un import superior del que li donarien ara en el mercat pel seu habitatge. És a dir, que pot tenir, derivat d’aquest fet, un patrimoni net negatiu. Sí, clar, es va endeutar per comprar-se un habitatge als preus que tenia el mercat en aquell moment i ara els preus ha variat a la baixa (molt temps, l’endeutar-se per adquirir habitatge va ser una “ganga”, era al revés, els preus pujaven, va sortir rodó).

Això és un problema? Crec que no, però depèn.  Depèn de si va comprar per usar o per invertir i bescanviar posteriorment. Vés per on, torna a aparèixer el vell concepte marxista del valor d’ús i el valor de canvi.

Si es va endeutar per gaudir de l’ús d’un habitatge per què el necessitava o en tenia el caprici, doncs, mira: Mala sort. La seva posició com a demandant, al executar la seva pretensió, va contribuir a l’establiment del nivell del preu del mercat. Si hi havia una oferta, probablement exagerada en quantitat i preu, però que va trobar la seva demanda en quantitat i preu, doncs es va produir l’equilibri d’un valor. O, és que ara anirem a discutir la formació dels preus en el lliure mercat? Són les primeres lliçons dels manuals d’economia, oi?

Ara bé, si es va endeutar per invertir i bescanviar (amb l’esperança d’un benefici), doncs, mira: Carregar-se el risc adquirit i assumir les pèrdues. Tot inversor sap, o hauria de saber, que tant com es poden fer beneficis es poden tenir pèrdues. Per tant, aquests,  poca pena ens ha de fer i cap problema han de representar.

El que passa és que amb el desprestigi en que estan totes les institucions de la col·lectivitat i molt concretament les que conformen el sistema financer, sembla que ara es pot posar en qüestió i esgarrifar-se i fer-ne causa de qualsevol cosa derivada d’elles. Sí, és cert que es varen fer molts abusos per part de moltes entitats financeres atorgant crèdits i hipoteques molt a la lleugera i ara se’n paguen les conseqüències. Però qui ha de carregar-ne les conseqüències són els principals agents implicats i cal començar a dir que aquestes responsabilitats no poden ser traspassades al conjunt de la col·lectivitat. Les comptes de pèrdues i guanys dels implicats, entitats financeres i particulars, han de ser les primeres i en molts casos les úniques que han d’assumir els riscs i els resultats de les seves operacions. Sí, portarà cua, i dolenta en molts casos, l’alegria disparada en que vàrem viure durant uns anys, i haurem d’assumir-ne el que comporta. Oi, que ens les prometíem felices? doncs, a les dures i a les madures. Dur, és dur, però és així, sense remei, a pagar (mentre que es pugui) les quotes pendents pactades per molts anys.

No sols és un problema de seguretat jurídica, acceptar les conseqüències dels teus actes fets amb la normativa existent, sinó també de justícia respecte a la gent que, malgrat necessitar-ho, no es va voler o poder endeutar i la gent que endeutada va fent front a les seves deutes religiosament. Paul Samuelson parlava de consumidors estúpids. Ara, aquí, aquest adjectiu pot ser titllat de políticament incorrecte.

 

27 de febrer.