Les memòries mínimes d'en Raimon.

Limitada la mobilitat per un senzill i petit accident domèstic que m’ha comportat l’obligatorietat de restar a casa quiet uns dies he dedicat forces hores a la lectura. Com que tinc tantes piles de llibres i revistes pendents pensava que en trauria més profit de poder posar-me al dia del que realment he tret.

Potser per ser relativament propera la presentació a Mataró, a Can Dòria, del llibre de memòries de l’Obiols, em vaig aferrar a la seva lectura i la vaig despatxar en un parell de dies. “El mínim que es pot dir. Memòries polítiques”, Raimon Obiols. RBA, B-2013.

No cal fer-ne la ressenya. Vàrem tenir l’encert de cercar per la presentació del llibre a una persona molt poc coneguda en els ambients polítics de la ciutat, en Cinto Amat, més o menys de l’edat (de l’edat meva, vull dir), però molt preparada. Jo pretenia que la presentació la fes el seu fill, en Francesc, jove politòleg i professor universitari. Pensava que fora bo confrontar les noves generacions ben formades acadèmicament amb l’experiència de tota una vida d’acció política com és la d’en Raimon. Per motius de feina, encara que ell m’ho negà jo també crec que per un xic de temor, en Francesc va declinar el meu oferiment. I llavors va sorgir la possibilitat del seu pare, en Cinto. Va ser tot un encert. S’ho preparà amb cura i va fer una presentació d’un nivell notable que ens va deixar als organitzadors molt satisfets. Per tant, poques coses he d’afegir a aquella presentació que Nou Cicle ha publicat a l’Hora, el seu diari digital.

La història del MSC la conec prou bé, la de la formació del PSC me la conec de primera mà i els esdeveniments de la política democràtica a casa nostra també. Qui vulgui, però, saber com ho va viure un del actors principals, d’un que va “tenir paper”, ha de llegir aquestes memòries mínimes d’en Raimon. Mínimes ho diu ell mateix. No fa descripcions estripadores, el mínim que es pot dir, repeteix moltes vegades comentat esdeveniments diversos. També sabrà qui les llegeixi, les seves inquietuds culturals, més enllà de les polítiques evidentment. Del seu nivell literari també.

Evidentment per mi tenia la seva part morbosa, que era la seva explicació del Congrés de Sitges, d’ara fa vint anys. Allà va haver-hi un canvi en profunditat del PSC. Vaig parlar d’inflexió temps enrere. Fa poc, comentant el “Testimoni de càrrec” d’en Quim Nadal, vaig tornar a parlar-ne,  En Raimon ho explica, però no s’hi atura massa,  no s’hi rebolca. En treu conseqüències, però com si no anessin gaire amb ell, sap –una cosa que jo no he sabut fer mai- distanciar-se dels fets que certament no són pas, ho té clar, del seu patrimoni personal. Però no em vaig deixar de subratllar la consideració que fa al final d’aquest capítol, “Hi ha partit”, de manifestar com veu els partits avui, manifestació que comparteixo plenament.

“Mantenir els partits tal com són aboca a una crisi greu de la democràcia. A Europa són models organitzatius del segle XIX amb programes dels segle XX, afrontats a problemes i reptes del segle XXI. És vital acabar amb aquesta flagrant contradicció. Confrontats a las característiques i els problemes de la societat actual, mostren de  manera indissimulable els seus aspectes més negatius: dificultats de participació significativa dels afiliats i afiliades, creixent deslegitimació d’uns grups dirigents més interessats en el poder que en el projecte, pèrdua de capacitat motivadora i mobilitzadora; pobresa del reclutament, fenòmens de corrupció.”

En Raimon explica que una de les seves bèsties negres  en el art d’avui és en Jeef Koons. A mi, però, la figureta d’aquest artista que vaig fotografiar al Stedelijk Museum d’Amsterdam m’entusiasma i crec que és adient per tancar aquest comentari.

10 de juny.