D’aquí encara no tres mesos, abans
de que s’acabi l’estiu que ara comença, els enfervorits partidaris del “procés” arribaran al final del laberint,
o caixa o faixa. Ells potser esperen trobar-se a la sortida d’un túnel on
podran finalment veure la llum, però molt em temo que la realitat els portarà a
fotre’s de cap contra la paret que hi ha al final del recorregut. Tots els
laberints tenen un punt en que ja no es pot avançar més i, llavors, cal prendre
la resolució de desfer el camí i buscar per on és la sortida certa, ja que
sempre se’n acaba trobant alguna de sortida. Els arrauxats poden pensar que el
que cal fer és escalar el mur per saltar-se’l, o esbombar-lo. És una decisió
arriscada ja que no tothom està en condicions i en disposició de fer-ho, i no
sé pas si serien molts els que s’hi atrevirien o avindrien.
Mentre tant, i a més escalfats per
les temperatures estivals, anirem fent bullir l’olla impertèrrits.
Gesticulacions, xerrameques, distanciaments, rauxes, ... per anar mantenint la
moral. Sobre tot la moral, que no decaigui. En política és molt dur acceptar la
realitat, cal mantenir les il·lusions del personal. Potser hi haurà imprevistos
que ho capgirin tot. No hi ha gaires possibilitats, però mai se sap. A més, l’estiu
és un temps que permet l’esllanguiment dels raonaments, anem més “sueltos” de cap i de cos. Abans que s’acabi
la temporada farem el gran bull, tots plegats, molta gent, i desprès... Ah,
desprès! Desprès ja veurem, ens en haurem d’empescar alguna per sortir de l’atzucac.
La perspectiva és de frustració generalitzada i d’algun esclat de ràbia més o
menys incontrolat.
Apa, a viure, que l’estiu que tot
just despunta i els dies són llargs.
21 de juny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada