Empedrat.

A en Quim

Les enquestes publicades, fins ara, diuen el que diuen. El resultat al vespre de dijous que ve serà el que serà. No sé si coincidiran, veurem. El cert és que vivim unes eleccions anòmales. Per com s’hi ha arribat, pel contingut de la campanya, per la situació d’alguns candidats rellevants, ... Punt i final del “procés”; punt i a part, només; coma i a seguir? Ja ho veurem a partir del 22. Aquell dia, amb els resultats a la mà, especulacions de tota mena amb una orella pendent de la rifa de Nadal.

Potser sí que el país no està partit en dos blocs com diu l’Obiols, però em sembla evident que està esqueixat, esquinçat (segons el Fabra: Rompre, fer trossos (un teixit, paper, pell, etc.) amb una estirada). L’estirada ha estat prolongada en els darrers temps i forta, amb perseverança i a cops amb batzegades espectaculars. El teixit, en aquest cas social, de la societat catalana, bé, dels seus components, aquells que viuen i treballen aquí, se’n ha ressentit i costarà molt tornar a sargir-lo. Fins i tot dubto de si hi ha massa ganes de fer-ho, veig massa voluntat d’identificar-se, d’imposar-se als “altres”, als qui siguin, d’esclafar-los. Llevat d’algunes veus que ho demanen, i algun candidat que ho proposa, i potser -més que tot- ho desitgen (ho desitgem), no veig pas a la majoria, a banda i banda, estar per la feina.

A menys que les previsions demoscòpiques i la realitat de les urnes sigui molt diferent, del cantó que sigui, tant li fa, no s’albiren –al menys jo no ho sé veure- voluntats d’assossegament, d’intentar comprendre a l’altre, de dialogar, de pactar. Clar que això representaria assumir per part dels contendents la necessitat obligada de recular d’alguna manera de les posicions mantingudes fins ara. Un em va dir: “No hem arribat fins aquí per ara desdir-nos, patirem el que sigui per un futur diferent!”. Podeu interpretar-ho del cantó que més us plagi, dels uns o dels altres, però manifesta un enrocar-se en els propis principis, voluntats i identitats sense admetre que cal arribar a un nou punt d’equilibri. Perquè d’això es tracta, d’equilibri, de tornar al fidel de la balança amb els pesos corresponents que facin el contrapès necessari. No hi ha tot un poble, no hi ha un sol poble. En les societats modernes, no sotmeses a cap imperatiu suprem com en l’antiguitat,  hi ha gent, gent amb afinitats diverses i a vegades contradictòries que pensen, actuen i viuen de moltes maneres. Unificar aquesta gent diversa vol dir acceptar les seves diferències i trobar els mínims comuns denominadors per que convisquin plegats i fer-ne d’ells màxims comuns múltiples.

L’empedrat, amb el bacallà esqueixat (ara que hem constatat que el tenim), les mongetes o cigrons, unes olives (i si hi posem també tàpares?), el tomàquet, una mica de ceba i pebrot, i un bon raig d’oli, és un dels plats tradicionals de casa nostra, ben mediterrani. És menja d’estiu, al menys així ho he vist sempre a casa. Haurem d’esperar el bon temps, els bons temps, perquè ens el portin a la taula? Pitjor, ens el portaran? Esperem que sí.

.

15 de desembre.