Irresponsables.

En Jordi Amat afegeix un epíleg més al Llarg procés. Allà era “Matar al Cobi”, ara acaba de treure un pamflet (així el qualifica ell), “La confabulació dels irresponsables”, en el que exposa com ha anat evolucionant el pensament i el sentiment nacionalista d’un temps cap aquí, fins al dia d’avui, el pas del catalanisme al sobiranisme i d’aquest a l’independentista, ara predominant i a on ens ha deixat tot plegat.

Molts hem dit o pensat, potser en privat, que l’operació de fer un nou Estatut va ser el desencadenant de tot això. Potser sí que era una necessària operació estratègica per sortir d’un atzucac constitucional, que alguns no vàrem entendre prou llavors, i avui encara, en tenim dubtes. Però desprès del 11-M i les seves conseqüències hauria estat convenient un gir tàctic que no es va saber, o voler, fer. Desprès, també s’hi van sumar altres coses.

Em temo, però, que li esperen més epílegs ja que la pel·lícula no s’ha acabat. S’han esquinçat masses coses, s’han desvetllat vells fantasmes, s’han enderrocat molts ponts, s’han creat molts sentiments positius i negatius. No sé pas com ens en sortirem tots plegats de tot això, però em penso que en tenim per força estona.

Les darreres pàgines de l’últim capítol “Un llarg epíleg”, (ja he dit que em sembla que n’hi hauran més) són sagnants cap els que han conduit el procés:

“Quan l’hora greu es arribada, Els segadors sonen com un comiat d’un funeral de segona. No hi ha alegria. No hi ha joia. Hi ha el rostre de la pena. Perquè tothom sap que, més enllà de les paraules, més enllà de la mobilització, no hi havia res de sòlid. Hi havia relat, hi havia energia, hi havia il·lusió, hi havia un nou demos, però no hi havia política perquè s’havia negat la realitat.”

......

“El desconcert és que les elits governamentals ho sabien, com comencem a descobrir, però ho havien silenciat. No convenia. Durant temps i temps s’havia tractat d’anar consolidant socialment el relat il·lusionant per tal d’eixamplar la mobilització permanent.

.....

Però quan desprès d’anys de relat ens despertàrem el dia que la puresa s’havia de concretar en quelcom tangible, més enllà de centenars de persones compromeses, no hi havia res de sòlid.”

9 de desembre.