Tips!

Acabem un any atabalat. El “procés” s’ha acabat, o no s’ha acabat? Sí que ha arribat allà on era previsible que acabés: argúcies, trampes, recursos jurídics, patacades, empresonaments, pròfugs, esverament, odi, sí, també odi. Els dirigents de tot això n’eren conscients. Sinó, eren uns inconscients, uns irresponsables, tant els que varen empènyer aquest desori com els que el van ignorar, subestimar, o arterament permetre.

N’ha quedat una gran fartanera. Molts n’estan fins dalt, tips. Tímidament primer, amb una gran reacció ara, tot just paint-la.

La feina dels nacionalistes ha estat persistent, implacable i impecable. Sols es percebia el seu missatge, relat en diuen ara, que des de feia temps, els del pujolisme, anava calant com pluja de pastor per convertir-se en els darrers temps en una tamborinada sorollosa refermant.

Van haver-hi intents de desmuntar l’engany, potser ja massa tard. En Pep Borrell va posar els números en clar. Federalistes d’esquerra fent feina de formigueta. Els partits centrals del país fins fa poc, desfent-se davant la mirada complaent dels adversaris que hi col·locaven tota mena de submarins. I llavors va sorgir, com aigua tumultuosa que trenca el mur de contenció del pantà, la reacció. Front a unes úniques banderes partidistes que s’havien apoderat impunement de l’espai públic en varen sortir d’altres institucionals reclamant també el seu lloc visible. Front unes ocupacions massives dels carrers, en van sortir també ocupacions d’altre signe. Front una utilització descarada i sense manies dels mitjans de comunicació públics en va sortir una expressa denúncia i rebuig deixant-los com factors de part, però fets amb els diners de tots. El que alguns mai havíem volgut es va materialitzar per esglai nostre: la reacció de signe contrari.

I varen arribar les urnes, no aquelles que van ser amagades vés a saber on i portades de matinada per utilitzar-les sense cap mena de validació reconeguda, sinó les de veritat, aquelles imposades des de fora però que ningú va rebutjar, amb les regles d’utilització clares, conegudes i acceptades per tothom. I es va constatar el que uns intuïen, o afirmaven, i d’altres negaven o no volien veure. Els nacionalistes, dividits, el 47,5%, estancats allà on estaven. Els altres, diversos, la resta, majoria. No hi havia un sol poble amb un únic clam, sinó que tant en els uns com en els altres hi ha molta varietat, com a totes les ofertes que pot presentar una societat desenvolupada als seus aparadors.

Però, continua la matraca. El grog com a símbol de resistència, de resistència davant la realitat. Alguns deuen tenir un yuyu! (Ni se te ocurra vestirte de amarillo...). La Corpo (CCMA) immutable, no té solució, no us hi capfiqueu, ho vaig dir ja fa deu anys. S’escau la dita: “Con estos bueyes aramos”. Tabàrnia com a símbol de l’absurd davant el mirall. (Per cert, farà aviat cinquanta anys -1968- que vaig començar a treballar amb l’Ernest Lluch en l’Àrea d’acció immediata de la conurbació barcelonina que deu ser-ne l’antecedent). I el país esquinçat, sense que es vegi, en aquests dies de final d’any, cap perspectiva de redreçar ni de començar a sargir la convivència. Els parents, amics o coneguts no en parlen per no enfadar-se i s’esdevé que també deixen de parlar-se i de fer-se, total per a  què si són dels “altres”.

Ara, que sabem el que sabem amb més certesa i tenim experiència i perspectiva per haver viscut el que hem viscut (i el que viurem, si Déu vol), un petit reconeixement d’afirmació.

L’any que ve cada dia tornarà a sortir el sol i ho farà per a tothom.

29 de desembre.