La guerra de Successió a la
corona d’Espanya (1701-1713) va ser
una guerra entre les monarquies europees per l’hegemonia
continental. Una gran part de les elits catalanes de llavors es van apuntar al
bàndol que va resultar perdedor i van resistir fins més enllà de les seves
possibilitats (1714).
El resultat de la victòria d’uns
i la derrota dels altres va configurar als territoris peninsulars un nou ordre polític.
Catalunya, amb el Decret de Nova Planta (1716) va perdre les constitucions
polítiques que tenia fins aquell moment dins la monarquia espanyola.
El Duc
de Berwick ho va explicar als valencians desprès de la batalla
d’Almansa (1707):
Este Reyno [sic] ha sido rebelde a Su
Magestad [Felipe V] y ha sido conquistado, haviendo [sic] cometido contra Su
Magestad una grande alevosía, y assí [sic] no tiene más privilegios ni fueros
que aquellos que su Magestad quisiere conceder en adelante.
Això és la història, ben coneguda. Algú pensa, seriosament,
300 anys desprès, que hi ha força per capgirar-la i que això té especial
interès, i val la pena, en el món d’avui? Sembla ser que sí, i en són uns
quants. Els hem de desil·lusionar abans que s’estavellin i ens estavellin. Parlar
clar (com aquí).
Dir-los la veritat.
Temps enrere,
un dia de Santa Llúcia,vaig fer de “palmero”
d’en Manolo Escobar sobre les restes
dels ossos del darrers defensors del penó de Santa Eulàlia.
10 de setembre.
2 comentaris:
1714
"La gent comú de Catalunya, i els camperols especialment, no tenien cap necessitat d'involucrar-se en la successió, ja que guanyés qui guanyés seguirien sota un govern absolut. Però la multitud sempre ha estat insensata a tot el món, i sempre l'han convertit en eina per defensar arguments que els afecten molt poc, o molt remotament. En comptes de mantenir la pau, i fer només d'espectadors, com altres espanyols van fer en aquesta ocasió, en comptes de deixar els dos prínceps lluitar tot el que poguessin, els tontos catalans van escoltar la seductora veu dels nombrosos emissaris d'Àustria i Anglaterra, que els van fer creure que tot serien rics, tots feliços i tots gloriosos, si prevalia Carles. L'efecte d'aquestes promeses va ser que les pobres gents van deixar les seves arades i màquines de teixir, van agafar espases i escopetes i van marxar bravament contra Felip, declarant que tindrien un rei alemany, i no un de francès. Felip va prevaler. Desertats i rendits pels aliats de Carles, els desgraciats catalans van ser considerats rebels i traïdors pel vencedor. Molts d'ells havien caigut en la guerra, però ara eren penjats, decapitats, enviats a galeres, i assetjats i torturats de diverses maneres".
Joseph Baretti. A journey from London to Genoa, through England, Portugal, Spain and France (London, 1770).
Gràcies per la cita, Francesc.
Publica un comentari a l'entrada