El debat -petit i local- sobre com s’ha de
denominar la biblioteca que l’Ajuntament de Mataró s’ha subrogat de l’antiga
Biblioteca Popular de la Caixa Laietana posa de manifest al meu parer un nou
desacord generacional. No potser exactament de generacions demogràfiques, d’edats
diferents, que potser també, sinó de generacions de pensament.
Els defensors del nom de Josep García Oliver
ho fem per raons culturals, de la cultura entesa com allò que ens ha conformat.
La història de la nostra ciutat i dels pròcers que la van anar modelant
comporta un reconeixement. Reconeixement esbiaixat i diferent entre molts de
nosaltres degut segurament a visions ideològiques diverses, fet que és
perfectament normal. Uns seran potser, més d’en Puig, Puig i Cadafalch, i d’altres
potser més d’en Peiró, Joan Peiró. Alguns valoraran millor l’Emili Cabanyes i d’altres
a la nissaga dels Melcior de Palau. Uns glosaran la Caixa i d’altres l’obrerisme.
Fem referències a la història que hem begut, que hem estimat, que ens han
ensenyat, que hem assumit.
Els defensors de posar un nom de dona a la
biblioteca raonen la seva petició i propostes en termes també culturals, però d’una
cultura avui nova que es va estenent i afirmant. Certament, les dones no han
tingut protagonisme històric, poques han estat reconegudes i moltes, de vàlua, menystingudes.
Ara els vents de la història bufen cap a la restitució d’aquest arraconament ancestral.
La veu de les dones es fa sentir, reivindiquen el seu paper i volen posició i
presència avui per ja no deixar-les. Contra la proposta del nom d’un home s’alcen
varies propostes de noms de dona. Front els noms que ningú va posar en dubte de
Pompeu Fabra i d’Antoni Comas s’aixeca la demanda de contraposar, equilibrant-ho,
un primer nom de dona i fins i tot un altre si hi ha més equipaments d’aquests
en el futur.
No és un debat baladí. Passat contra present? Vells
contra joves? No, no pas homes contra dones. No, no és això. Són dues
concepcions o dues visions del món que es deia abans que estan a l’arena.
Per alguns, entre els que em compto, la història
de les comunitats es fa per acumulació de moments bons i dolents sempre a
benefici o pèrdua d’inventari. No podem refer ni rebutjar la història, ja ha
passat, és el passat. Podem intentar no repetir les coses que no ens agraden d’ella
o intentar també reproduir, si és possible, allò que ens plau. Moltes vegades
els dos intents xoquen amb les circumstàncies i condicionats dels temps que ja
no són els mateixos. Els dos perills són la melangia i l’adamisme. Ni una cosa
ni l’altra. La realitat, conformada pel passat que va ser, pel present que estem
construint i pel futur que albirem.
Ara hi ha un altre moment de la història que comportarà
nous sediments que hauran de gestionar els nostres descendents. En aquest
moment la veu de les dones emergeix amb força, molta força. Però no hem de
caure en l’error de llençar l’aigua bruta del gibrell amb la criatura a dins. Hem
de fer discriminació positiva? Em sembla que no, crec que farem un flac favor a
les dones si ho fem. Les circumstàncies i els valors del món d’avui fan, al meu
parer, que no sigui necessari. Les capacitats de les dones estan fora de dubte,
sempre ho he pensat, i segurament hi ha tantes o més dones “valides” que homes.
Crec que hem de deixar que conquereixin el seu paper, no penso pas que ho
tinguin gaire difícil.
Tindran un lloc, segur, en la història del
present en el futur, però aquest paper no s’ha de fer a costa de la història
del passat.
Segurament vaig a contracorrent i sóc inoportú, no és nou.
5 de març. S’acosta el 8 de març dia de la
dona. Ara de la dona, em sembla que abans era de la dona treballadora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada