La mort del Dictador al llit, ara
fa 50 anys, no va deixar de ser un llamp que es veia a venir, que era esperat
(un fet biològic) que caigués en algun moment sobre la Dictadura iniciada
formalment el 1939 en acabar la Guerra Civil, tota ella un cel fosc, aclaparador, turmentós. Un fet que tenia en algun moment de produïr-se. Podia haver-se acabat d’altra
manera, més aviat, però per moltes circumstàncies i responsabilitats varies no
va ser així.
Però, a 36 anys d’iniciada, la
Dictadura ja no era la mateixa que als anys quaranta, els temps havien canviat, i molt: 1959,
abandonament de l’autarquia* de la mà d’un economista republicà i català (Joan
Sardà Dexeus, que van anar a buscar a Veneçuela). 1962, el Concili Vaticà
II que va començar a obrir l’Església Catòlica. La descolonització dels any 60,
arreu del mon, amb lluita o sense. 1964, “el petit llibre Roig” de Mao Zedong
que va trasbalsar la Xina enfonsant-la en el caos. 1968, Praga i la
realitat als ulls de tothom de ”l’alternativa comunista”. També aquell
mateix any, la revolta dels estudiants francesos, el maig francès. 1973, el
derrocament de Salvador Allende a Xile; abans, la mort d’Ernesto
“Che” Guevara a Bolívia, i per acabar-ho d’adobar, el 1974 la Revolta
dels Clavells a Portugal, a tocar de casa, acabant amb una Dictadura
més vella que la d’aquí.
El llamp va caure sobre un arbre
vell, caduc, que havia esdevingut eixorc, estèril. Després de l’escapçada
sagnant de la Guerra Civil i del triomf del feixisme havien canviat moltes
coses, el món després del 1945 era un altre.
Les branques de la Dictadura més
allunyades del tronc, els municipis, ja no aguantaven els efectes dels
canvis demogràfics que s’havien produït a tot el territori espanyol. Les
famílies començaven a ser d’una altra manera. La Universitat feia
temps que s’havia perdut, la Caputxinada és del 1966. El moviment
obrer s’havia refet, sobre tot a partir de la creació als anys seixanta de
les CC.OO., les eleccions sindicals d’aquell any 1975 del “vertical”
les havien guanyat "los rojos”. Els carrers bullien de moviment
(les AA.VV.) i de propostes intel·lectuals alternatives expressades ja
en diaris, revistes i publicacions de tota mena.
Les arrels de la Dictadura eren
mortes ja feia temps. Els carlistes s‘havien esvaït; els falangistes
tenien la “camisa blava” arnada; l’Església trontollava després
del Concili Vaticà II; i l’exèrcit i les forces de l’ordre públic que
encara tenien força, la de les armes, eren impresentables als ulls dels països
occidentals que venien dels “30 gloriosos”, la reconstrucció i la
represa europees. Per acabar, l’adob que els americans (els USA)
proporcionava començava a posar-se en dubte: la Marxa Verda dels marroquins
dies abans de l’esdeveniment que ara es commemora ho va posar ben de manifest.
Si l’arbre volia reviure, si el país i el seu
Estat corresponent volien reviure, calia tenir present tot això i buscar noves arrels que
li donessin nova saba,
noves branques i fruits
altra vegada: fou la Transició. El primer viatge oficial del
successor, a títol de Rei, del Dictador mort va ser al Estats Units
d’Amèrica, a rebre la benedicció de l’Imperi. Suárez -el Cap del Govern a
meitat del 1976 que provenia del Movimiento, i la seva llei de
la Reforma Política votada en referèndum el 1977, van permetre passar del “la
llei a la llei”, de la
Dictadura a la Democràcia, amb els Procuradors en Corts franquistes
fent-se l’harakiri en directe a la vista de tothom.
Començava un temps nou que va tenir un part difícil i més
llarg del compte, però les forces dels uns i dels altres eren les que
eren.
Sí, el Dictador va morir al llit,
però nova saba va sortir de les noves arrels, de l’adob que es va posar a
l’arbre, i va córrer per les branques noves i en van sortit nous fruits. No podem pas dir que l’operació no va resultar reeixida.
Fa 50 anys -com moltes vegades que es commemoren
50 anys d’algun esdeveniment- s’obria altra vegada pas la llum després d’un temps de tenebres.
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
("Inici de càntic al temple". Salvador Espriu)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada