Quasi bé dues setmanes aparcat. De vegades,
sense esperar-ho, es produeix algun terrabastall.
-" Assegui's en aquella cadira (de rodes) i no
es mogui. Queda ingressat ara mateix.”
-“Com diu?, però si he vingut pel meu propi
peu?”
-”El seu cas, el resultat que dóna la prova d’esforç,
és de llibre. Li pot passar alguna cosa greu en qualsevol moment.”
-“Carall...”
I durant uns dies, estirat al llit o assegut
en una butaca veus el paisatge a través de l’ample finestral de l’habitació de
l’hospital. Anàlisis, controls, pastilles, menjar contingut, fins arribar a les
intervencions, subtils això sí, molt tecnificades, res de les antigues taules d’escorxador;
repòs, fins arribar a l’alta, que ho és a mitges ja que la recuperació a casa
no és pas bufar i fer ampolles. Caldrà medicar-se fins a la mort, mai tant ben
dit, no passar-se en algunes menges, les xarcuteries i formatgeries perdran
clients. Oblidat, noi (bé, potser ja no tant noi) dels “callos” a la
madrilenya ... Bona gent aquests de la sanitat, del primer al últim:
professionals, entregats, pacients (de paciència, amb el personal que corre), soferts,
...
Però, de què et queixes? Si t’han refet els “manguitos”
del carburador i d’aquí uns dies podràs trescar de nou per les muntanyes i
tornar a pedalar per les carreteres! A més, has aprofitat per llegir un munt. Sols
t’han posat tres “molles” entrant-les pel canell! Ah! I no pateixis per les “relacions”,
sols és com pujar dos pisos, que no és res, podràs tornar-hi! (Sí, a la
vejez, viruelas.)
Desprès de la tamborinada, torna a sortir el
sol i provoca un lluent arc de Sant Martí. Apa!, som-hi!
28 d’octubre. Festa de Sant Simó.
3 comentaris:
Manel, que has de viure molt encara. Tal com tu dius, hi ha grans professionals que vetllen per tu i també per mi. A fer una mica de bondat i recupera la teva vida en normalitat. Et desitjo molta salut i sort.
Una forta abraçada.
Joan Vaquer
Lo important és que tornes a fer camí.
Ho he sabut tard, però et desitjo el millor!
Gràcies, Joan i Joana.
Publica un comentari a l'entrada