Ja fa algun temps en Joan me’n va parlar d’aquest
llibre: “Acceso no autorizado” de Belén Gopegui. Mondadori, B-2011. Estava a la
pila dels pendent per llegir i ara li ha tocar el torn. Potser amb retràs sobre
el seu moment, si, perquè hi ha obres que tenen el seu moment més que d’altres
que poden ser més intemporals. Certament, Joan, quan va sortir aquesta
novel·la, ara fa dos anys, jo encara estava al rovell de l’ou i al meu entorn
no se’n va parlar gens. Potser és que estava més a la clara que al rovell i ni m’assabentava
del més proper, en tinc la sensació certa. Perquè la novel·la va dels temps del
recent segon mandat socialista.
Els crítics i els entesos en deuen haver donat
complida explicació i valoració del treball, reconec que és la primera obra que
llegeixo d’aquesta autora i no sóc cap entés. El que m’ha quedat, més enllà de la versemblança del
personatges que hi surten i d’entrellucar les possibilitats de les tecnologies
de la informació i la comunicació, és la reflexió que conté sobre el poder.
Sobre el poder real i com s’exerceix, sobre el
poder que sembla que s’exerceix i no és real, sobre el poder imaginari que
intenta trencar el poder de veritat, sobre la impotència de molts dels actors
que volen i no poden i el cinisme dels que poden i volen. Una certa sensació de
desànim front la força dels que manen de veritat, de que serà molt difícil
pretendre canviar les coses que caldria canviar. (Ah!, la història del finals
de les Caixes d’Estalvi que hagués pogut ser un altre). Que potser veurem
llambregades, intents, de revolta que no conduiran a res, (Què se’n a fet del
15M?) a menys que es trobin altres mètodes, altres formes organitzatives,
altres estímuls per aplegar més forces de les que ara hi ha.
Potser, també, no han estat massa encertats
els dies que m’ha tocat compartir amb aquesta lectura.
20 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada