Canvi d’estatus.

Ha arribat carta del INSS d’acceptació de la sol·licitud de prestació per jubilació que vaig presentar al fer 65 anys i un mes. Ara no hi ha hagut cap possibilitat de denegació com en les anteriors sol·licituds de jubilació anticipada. Assumeixo, doncs, una nova categoria administrativa: pensionista. A l’ensems, arriba també una carta de la Tresoreria de la S.S. en la que em notifiquen que d’ofici, degut a la nova situació, donen de baixa el conveni especial que tenia subscrit amb l’esmentat organisme. Coordinació, al menys, n’hi ha. Esperem que sigui així també amb els càrrecs de les quotes devengades pendents d’arribar.

 

“¿Y cuánto nos cuesta hacernos viejos?

 Tampoco hay que alarmarse: el envejecimiento de la población es, sobre todo, una excelente noticia. Vivimos muchos más años que hace unas décadas y esto nos aporta una gran ganancia de bienestar. La esperanza de vida al nacer casi se ha doblado desde 1919, de 41 años a 81 años, el 90 por ciento de los españoles llegan a los 65 años cuando antes eran menos del 35 por ciento, y la esperanza de vida a partir de los 65 años ha pasado de menos de 10 años a casi 20.

Pero como nada es gratis, esta gran noticia de la caída de la mortalidad también tiene unos costes presupuestarios, tanto en términos de Seguridad Social como de Sanidad.”

 

Nada es gratis. Jorge Juan, Ed. Destino, B-2011, pàg. 102.

 

És a dir: 1. No és res excepcional, aquí i ara, arribar a 65 anys. 2. Hi ha una perspectiva (estadística) d’encara una bona temporada per endavant. 3. Però això tindrà unes despeses pressupostaries públiques (del comú) tant en pensió com en metges i medicines que espero que puguin ser assumides i assumibles (toquem fusta, tal com està el pati!).

 

 

 

Marc Chagall: El poeta tumbado, 1915. Tate Gallery.

 

 

23 d'abril.