El llibre va sortir al temps que jo abandonava
l’activitat política, tardor del 2011. “Nada es gratis”, Jorge Juan. Ed. Destino, B.2011. Va tenir una bona acollida, quatre reimpressions en tres mesos. No
crec pas que influís gaire en el resultat de les eleccions general del novembre
d’aquell any guanyades pel PP amb majoria absoluta. Jorge Juan és el nom
col·lectiu que van fer servir un grapat d’economistes acadèmics que participen
en el blog del mateix nom que el llibre. El blog és mantingut gràcies a la
fundació Fedea (Fundació d’estudis d’economia aplicada). Les
primeres paraules de la presentació de què és Fedea, extretes de la seva pàgina
web diuen: “FEDEA es un centro de investigación
creado para generar análisis económico de calidad con objetividad e
independencia de criterio”. Els seu patronat està composat pels
principals dirigents de les empreses industrials i financeres més importants
del país. Ara el presideix el meu antic company d’estudis Pep Oliu (Banc
Sabadell). En la seva pretesa, i potser aconseguida, independència és
evident que és una fundació dins de l’ortodòxia dels sistema i consegüentment,
les seves propostes no són pas trencadores, són reformistes basades en evidències
empíriques.
Probablement sense saber-ho, vaig coincidir a
gran trets amb els seus anàlisis amb el contingut de les xerrades (marginals) que vaig fer
en els darrers anys de la meva vida política. Menys en les propostes, no tant
per no coincidir-hi, que també, com perquè les feia molt genèriques.
“España ha agotado su
modelo de crecimiento històrico y tiene que moverse a uno muy distinto para
generar bienestar y pagar las enormes deudas acumuladas” (pag. 148)
Malgrat aquesta coincidència, a partir d’aquella
pàgina, ja més entrat el text en les propostes, he començat fer anotacions o
acotacions discrepant en alguns punts, probablement des de la meva percepció més
arran de terra (per l’experiència viscuda) molt diferent a la percepció que es té
de la nostra societat des del món acadèmic. Sobre el paper, el que s’hauria de
fer sembla molt lògic i no tant difícil que com és en realitat. Les inèrcies i
resistències en els camps que es proposen reformar són immenses, algunes
ancestrals, i molt interioritzades, i la creixent indignació social manifestada
des de l’aparició del llibre fa que potser les propostes siguin superades o
impossibles de dur a terme.
Sí que no m’ha agradat gens les comparacions
entre el que s’hauria de fer (especialment en l’àmbit universitari) amb el que
s’ha fet en el món del futbol. Potser és a causa de la meva aversió a
considerar aquest món com a mereixedor de la importància que s’hi dóna i de la
consideració social que té. Crec que el món de l’esport no pot ser mirall de
gaires coses, al menys des de la meva percepció, i menys prenden lliçons. Cal
recordar aquell discurs tant lloat per alguns d’en Guardiola: “Si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, aquest país
és imparable.” Sí, potser encara serà fosc.
16 d’abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada