El títol del
llibre em va atreure: “Prosperidad sin crecimiento”, encara que els
subtítol ja indicava l’orientació: “Economía para un planeta finito”. TimJackson, Icaria Editorial i Intermón Oxfam Ed. B-2011 (els editors també marquen el
llibre). L’autor, un acadèmic
i investigador anglès, va ser Comissionat
d’Economia a la Comissió pel desenvolupament sostenible del Regne
Unit entre 2004 i 2011, en el darrer govern laborista.
És evident que al
ritme que actualment estem gastant els recursos naturals (com mai s’havia fet en altres
èpoques i molt especialment si admetem que
tots els habitant del món no han de perquè renunciar d’assolir els nivells de
vida que tenim els rics “occidentals”), el planeta no dóna per gaire temps
més. No és compatible una despesa il·limitada amb uns recursos finits. Si a
més, hi afegim les deixalles de la nostra despesa en forma de contaminació de
tota mena, no hi cap dubte que anem cap al col·lapse.
Bé, l’anàlisi és
clar, el futur certament negre ja el tenim a tocar. Hem identificat prosperitat
amb creixement i aquest no pot continuar tal com ara. Hem de buscar la
prosperitat en altres coses no materials, ja que les materials no donen per
gaire més. El creixement és
insostenible, i el decreixement, en les condicions actual, és inestable: quin
dilema!
Els optimistes, i
jo en vaig ser durant un bon temps, varen pensar que la desvinculació, el redissenyar els processos
de producció de bens i serveis per fer-los menys dependents del flux de
materials, seria una solució. Però les dades existent fins avui de les
emissions de diòxid de carboni per exemple no avalen aquesta hipòtesi. Amb les
estructures socioeconòmiques actuals això sembla una il·lusió descabellada.
“Crece o muere es la máxima de la jungla. Igualmente
cierta es en la sociedad de consumo. La naturaleza y la estructura se combinan
aquí para encerrarnos firmemente en la jaula de hierro del consumismo."
"Comprender esto nos brinda una visión del enorme desafío
que implica alcanzar un tipo de prosperidad verdaderamente sostenible."
"La sociedad de consumo parece empeñada en ir hacia el
desastre; pero desmantelar el sistema tampoco parece sencillo. Si lo
derribásemos completamente sólo serviría para avanzar aún más rápido hacia la
ruina. Pero unos cambios paulatinos difícilmente serán suficientes. Enfrentados
a semejante dificultad, sentimos la tentación de retraernos. De adherir con más
intensidad a los principios actuales. O de recurrir a algún tipo de fatalismo.
Adoptar una perspectiva en la que aceptemos la inevitabilidad del cambio
climático, de un mundo desigual y, tal vez, hasta el colapso de nuestra
sociedad. Para así concentrar todos nuestros esfuerzos en la seguridad
personal.
Esta respuesta es comprensible, pero no es constructiva.
Ni tampoco inevitable. Los teoremas de la imposibilidad nos desafían a cada
paso. Las economías sólo sobreviven si crecen. La gente no renunciará al
materialismo. El estado es impotente para intervenir.” És la visió fatalista, pessimista,
probable. Certament, és probable...
“Pero una y otra vez las verdades axiomáticas pierden
fuerza cuando las analizamos con mayor detalle. Un tipo de macroeconomía
comienza a parecernos concebible. La gente puede realizarse y florecer sin
tanta cosas. Empieza a tener sentido una nueva interpretación de la gobernanza.
Otro mundo es posible.” Es
la visió voluntarista, optimista, possible. Certament, és possible, ...
“Los requisitos de la nueva economía nos llevan a
revisar y reformar los conceptos de productividad, rentabilidad, propiedad de
los activos y control sobre la distribución de las ganancias” ¡Acabáramos! ¡Hem tocat el moll de l’os!, hem arribat al poder (del que se’n parla molt poc a tot el llarg del
llibre).
“...una economía diferente es posible. Una lógica social
y más justa está a nuestro alcance. En este sentido ni los límites ecológicos
ni la naturaleza humana dificultan tal posibilidad; todo reside en nuestra
capacidad para creer en el cambio y trabajar por él.”
És a dir, cal tenir el convenciment de que és
possible i cal tenir la
capacitat per aconseguir-ho. Crec que, encara o ara per ara,
col·lectivament, no tenim ni gaire convenciment i menys capacitat. És
una creença pessimista en la que sols hi ha el consol de que jo ja no veuré el col·lapse,
contraposada al desconsol de pensar que el veuran els nostres pròxims descendents.
29 d’abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada