Emigració.

Aquests dies hi ha mobilitzacions de joves protestant perquè la situació econòmica del país els empeny a emigrar. Sorprenent, demanen com un dret que se’ls doni feina allà on han nascut. Hem arribat a un punt de visió idíl·lica de la realitat que pensem que tot és possible i que algú, sí, algú, s’ha d’encarregar de proporcionar-nos el que volem.

 

Venim d’uns anys molt bons, tot anava cap amunt. Les prestacions bàsiques es multiplicaven i s’expandien. Les col·lectivitats, grans o petites, centrals o allunyades, riques o pobres, veien com s’obrien escoles, fins i tot universitats, hospitals i ambulatoris, residències per la gent gran, pels discapacitats; es subvencionaven manifestacions culturals de tota mena, populars, experimentals, de joves i de grans; s’obrien noves fronteres d’atenció social i cívica pròpies, dèiem, de països avançats. Ens ho varem creure. Era possible viure tots plegats en un món millor. A més, no semblava gaire difícil aconseguir-ho. Grans, grans esforços no varem pas fer. Tot lo més, els feien els nou vinguts amb alguna consegüent mala consciència per part nostre.

 

I tot plegat, com si d’un castell de cartes es tractés, la construcció s’ensorra, el panorama s’enfosqueix  i ens costa d’acceptar que la causa no és d’ara, dels que manen que no saben com sortir-ne, de les obscures i tèrboles maniobres de poders amagats o visibles, financers, mediàtics, ideològics. Clar que hi ha una responsabilitat actual de tots aquests, per no dir la veritat, per amagar-la, per no assumir la part que els correspon, per pretendre traslladar-la sols als de baix, però també hi ha una responsabilitat del que férem tots plegats abans, inqüestionable. Els gemecs d’ara no es corresponen amb la prudència que varem menysprear abans.

 

Espanya ha estat un país d’emigració com gairebé tots els països d’Europa. De fet, els moviments migratoris en l’actualitat són menors, relativament, que els que hi hagué en altres èpoques de la història. Quan la base econòmica d’una societat no donava per mantenir tots els seus membres n’hi havia, generalment els més agosarats o emprenedors, que se’n anaven a buscar en altres llocs un futur millor. En virtut de què aquest pressupòsit ja no és vàlid? Cert que una gestió racional de la societat podria reduir, fins i tot eliminar, aquesta necessitat d’emigrar. Però no estem, encara i ben lluny, d’una societat d’aquesta mena. N’hem après poc, malgrat saber moltes coses, de com  governar-nos. Per tant, és estavellar-nos contra la realitat oblidar que les coses són com són mentre no aconseguim fer-les diferents. I donar feina a tothom que en vol tenir en aquests moments no és possible. Ja sé que és dur, però és així. Conec gent que tenen els seus fills a Àustria, Suïssa, França, Anglaterra, Mèxic, Brasil, Perú, Xina i fins i tot a Austràlia. És molt dur, però és així. No és cert que “No nos vamos, nos echan”. Prou voldríem que es quedessin, però no pot ser, no hi caben, no s’hi poden mantenir aquí, que és una altra cosa. Cal dir-ho, acceptar-ho i no esverar-se més del compte.

 

(d'una presentació de fa un any i mig)

 

9 d'abril.