Retribucions.

Aquest cap de setmana amb el diari obert de bat a bat. És dissabte, reportatges i comentaristes varis. En una pàgina, una comentarista glosa el seu delit pel màxim executiu de ZARA, el delit pel seu sou: “Ocho millones de euros, redondeando, se levantó el año pasado entre sueldo y pensiones,...”. A l’altra pàgina, un altre comentarista de “cotilleos varios” preguntava: “cómo se presupuestan los elevados salarios de los europarlamentarios. Hemos sabido que pueden ganar más de 6.000 euros mensuales, ...”.

Potser que la retribució de l’executiu és exagerada, però ràpidament l’economista Luis Garicano, catedràtic a la London School of Economics, ens explica la causa d’aquesta astronòmica retribució al seu llibre “El dilema de España” Ed. Península, B-2014, molt concretament en l’apartat La desigualdad inevitable, del capítol dedicat al futur del treball (pàg. 41-44).

Però la diferència entre els sous comentats és molt notable. El dirigent de l’empresa privada cobra unes noranta cinc (95) vegades més que el legislador comunitari europeu. Seguint l’argument de l’economista Garitano la valoració per la seva aportació a la producció de resultats del polític és escassa. Ell mateix, pàgines més endavant del llibre ho explicita: “El igualitarismo papanatas que es el responsable de tales cifras (y que las quiere reduir aún más, pues una de las peticiones de varios grupos del 15-M era bajar el sueldo de los políticos al nivel medio de los salarios españoles) tiene que terminar. En la pràctica, vivimos en una situación en la que es imposible que los mejores quieran trabajar en el sector público.” (pàg. 86).

Tot ve, doncs, de l’escassa consideració social de l’aportació de valor per la col·lectivitat que fan els polítics. Potser sí que això és cert, però llavors ens ho hem de fer mirar, ja que, què volem del treball dels polítics i a qui estem disposats a encarregar-los la feina? Si són els responsables de establir i aplicar les normes de la convivència col·lectiva definides democràticament entre tots els ciutadans/es caldria considerar-los millor i exigir-los per fer el comés adequadament. Si no estem d’acord, cosa comprensible, amb qui són, què són i com ho fan els que hi ha fins ara, o com s’ha anat degradat aquest ofici (sí, ofici, com el de executiu de l’empresa tèxtil) fem-ho saber, alcem la veu, intentem canviar-ho. No equivoquem el tret rebaixant les seves condicions laborals fins a fer que els possibles millors no tinguin interès per aquesta feina. Potser de tot això se’n diu meritocràcia, que s’ha de retribuir com cal, i té poc a veure amb quotes territorials, de gènere, d’edat, de capelleta,  d’adhesió o d’imatge. No es poden satisfer tots els desitjos a l’hora, cal saber quins són més important en un moment que en uns altres i quin ens poden ajudar a tirar endavant, i quins ajudar a ... caure.

 

24 de març.