When in the course of humans events it becomes
necesary for one people to disolve the political bands
which have connected them with another...
Em sembla que ningú entén, o vol entendre, què està passant. La gent viu tranquil·la. Malgrat l’esverament d’una campanya electoral, sembla que tothom té el resultat descomptat. Fa l’efecte que ja està, que passi el que passi no passarà res de particular, ni de greu.
Tanmateix, estem al mig de la
revolta del té, el Boston Tea Party
al 1773. Aquesta vegada en lloc de llençar el té al mar es llencen, o es posen,
paperetes a les urnes d’unes eleccions pretenent obtenir amb el resultat de la
consulta electoral ordinària i autonòmica l’assumpció d’una sobirania que ara
per ara no es té. Si guanya la proposta independentista comença el procés tal
com ja s’ha explicat.
Bé, a la revolta del té va seguir la Guerra
de la Independència americana. La Corona anglesa no volia perdre les
seves colònies i va lluitar per conservar-les. Home!, aquests paral·lelismes no tenen sentit en el món d’avui, em
direu. Un cop manifestada
democràticament (sic) la voluntat
popular aquesta ja no és discutible i tothom ho acatarà, serem reconeguts
internacionalment i podrem procedir a adoptar una Constitució pròpia convertint-nos
en un nou estat, en la República
Catalana. Així de fàcil, i serem
feliços, pròspers i lliures sense el dogal que ara ens empresona (sic també). Ja ho veureu. No cal fer
cas de declaracions cridaneres. Tot s’adreçarà.
La Corona, en aquest cas,
espanyola, és a dir, l’Estat, no farà res i ho acceptarà tal qual? Això no és Txèquia i Eslovàquia que es van separar de mutu acord. Això és un trencament
que hi ha una part que no accepta, ni pot acceptar, sense lluitar-ho. Quines
forces s’enfronten? No, no cal al començament que siguin militars, sinó sols
jurídiques i econòmiques. Ja veurem -si cal arribar a “palabras mayores”- el ferro
que s’hi ha de posar. Quina força
política, moral o coercitiva disposaran els revoltats per convèncer a la gent,
al conjunt, de la justícia inexorable i
obligatòria de les seves pretensions? Especialment rellevant és si disposaran
d’algun aparell judicial que els doni la raó. Les nostres “tietes” empenyoraran
les joies de l’àvia per sostenir la lluita que s’espera? Hi haurà cap general Lafayette
d’alguna potència que vindrà a sostenir-ne el combat? Aconseguirem amb tenacitat i
constància superar tos els entrebancs que es posaran a la llarga continuació
del “procés”?
Em sembla que hi ha poca gent,
dels uns i dels altres, que es mou en aquests paràmetres. Per això tothom viu
tan feliç. Potser si hi pensessin una mica molts es farien enrere del que estan
fent i dient. Sí que hi ha caps calents, esventats, frívols o calculadors, a
una i altra banda que saben de què va la cosa i estan disposats, tot sabent-ho,
a tirar endavant rebenti el que i el qui
rebenti. Engalipadors!
La Guerra de la Independència dels Estats Units va començar el 1775 i
va durar fins a la Pau de Paris, el 1783.
24 de setembre, dia de la Verge
de la Mercè, redemptora de captius.
2 comentaris:
El diàleg s'ha provat MOLT de temps, que hem de fer? perquè ens amenacen hem de callar? perquè ens portaran la guerra, hem de fer cas? que tu estiguis a l'altra banda i vegis bé les amenaces perquè t'interessa, no vol dir que tinguis raó.
Gràcies, Sergi.
No sé pas si tinc raó o no. Sols expresso el que penso, no estic segur de gaires coses. No sé tampoc en quin bàndol estic, si és que n’estic a algun, encara que em temo que estic altra vegada amb el dels perdedors. De diàleg, en una societat que voldríem civilitzada, mai n’hi ha PROU.
Publica un comentari a l'entrada