Una societat bilingüe.

La recuperació de la democràcia a Espanya el 1977 i l’establiment de l’autonomia a Catalunya el 1980 van comportar un canvi radical en l’ús de les llengües que parlàvem la gent que vivíem a Catalunya. Des de la pràctica quotidiana fins a la normativa legal l’ús de les llengües va experimentar un tomb copernicà.

Probablement la voluntat mai explicitada i potser fins i tot ni volgudament pensada des dels poders públics i de la pròpia societat que van impulsar aquest canvi era convertir els habitants d’aquest país en plenament bilingües. Els nascuts en famílies catalanoparlants -en general- no sabíem el nostre propi idioma gaire bé, mai ens el van ensenyar a l’escola i el parlàvem com el parlàvem, crec que força malament. D’escriure’l tampoc gaire, de llegir-lo, més o menys, tota vegada també que fins llavors hi havia poques coses per llegir en català. El castellà el portàvem millor ja que era la llengua oficial del règim que deixàvem enrere i des de l’escola a la vida pública –que no la privada- era l’idioma que s’usava. Els nascuts en famílies castellanoparlants eren monolingües, tota la seva vida es feia en castellà i quan es relacionaven amb catalanoparlants aquests no teníem cap dificultat ni en entendre’ls ni en contestar-los en el seu idioma perquè el coneixíem.

Les normatives que es van implantar i desenvolupar a les administracions, als mitjans de comunicació -especialment els públics, però també els privats- i molt concretament a l’escola des del començament de la democràcia van permetre dues coses: una que els catalanoparlants regularitzéssim la nostra conducta lingüística traient-la de l’exclusiu àmbit privat i permeten el seu millor coneixement, tant per les velles generacions com -molt més eficaçment- per les noves. Pels castellanoparlants va representar el reconeixement de la realitat lingüística de molts dels seus veïns i la necessària, per democràtica, acceptació de la mateixa, alhora que el seu coneixement –no gaire difícil, ja que l’arrel és comuna- els enriquia personalment al no haver de perdre la seva llengua i incorporar al seus coneixements una altra, fet que els obria nous panorames.

Aquesta és la realitat, som plenament una societat bilingüe. Els grans que van venir a Catalunya de terres de parla castellana ja van disminuint i desapareixen per llei de vida. Els que va arribar aquí als anys 60, el gruix principal –cal recordar que els fluxos migratoris s’estronquen a començaments dels 70-, ja estan tots jubilats laboralment. No se’ls ha pas de demanar que el que no van poder fer d’aprendre un nou idioma d’infants i joves –molts en prou feines van poder aprendre bé el seu- ho facin ara. Però els que van començar a anar a l’escola a començaments dels vuitanta ja passen ara dels quaranta ants i han viscut en un ambient des de petits en que el català s’ha desenvolupat vigorosament en l’espai públic. Per ells la parla catalana és –potser millor, hauria de ser- una cosa tant habitual com va ser-ho pels catalanoparlants la castellana en el Règim anterior.

Ser membre d’una societat bilingüe és una cosa bona. Mantenir la teva llengua materna i alhora comprendre i poder expressar-te amb tota naturalitat en una altra és una riquesa que no té preu. És especialment bo pels que tenim una llengua materna d’àmbit territorial petit en el context mundial si a més la segona llengua té un abast planetari com té el castellà –sembla que és la tercera llengua més parlada del món-. Tot això és fruit de la història, de la història que no hem fet nosaltres, les nostres generacions, sinó que van fer o patir els nostres avantpassats. Moltes societats europees amb llengües pròpies però d’àmbits reduïts no tenen cap problema per -d’una forma implícita o fins i tot explícita- adoptar la nova “lingua franca”, l’anglès, com a segona llengua i així poder viure més bé en un món globalitzat. O no és el mateix que van fer els habitant de l’extens Imperi Romà als ser “romanitzats”, o les comunitats americanes al ser “hispanitzats”? Estic parlant de l’ús quotidià de les parles de la gent corrent, si a més i podem afegir el coneixement d’una llengua més per motius professionals o relacionals, millor que millor.

Voler ara retornar, o anar, a comunitats monolingües és una aberració i una estupidesa, ho proposi qui ho proposi, els uns o els altres. No sols per l’empobriment que comportaria per a la ciutadania que ha fet ja un avenç cap a ser més rics culturalment, sinó per la impossibilitat pràctica –i sobre tot econòmica- de segregar les persones, en aquest cas catalans i catalanes, en comunitats diferenciades. Desdoblar les escoles, les administracions, les relacions comercials,...? quin embolic! Però, perquè ens hem de ficar en aquests esbarzers? Hi ha gent que encara creu en la formació de les entitats politicoadministratives que han de regir les comunitats a partir de les comunitats lingüístiques, però això és cosa del passat, dels temps de la desaparició dels vells imperis absolutistes i colonialistes. El futur, en la interdependència, en la barreja, en l’adopció, o imposició, de pautes culturals foranes, implica que aquest antic i superat somni ja no és possible. Les convencions socials, com la forma d’organitzar la comunitat o la parla per entendre’s són part de la vida: neixen, creixen, es reprodueixen i moren.

Ara, a més, tenim nous problemes que no existien quan vam tornar a néixer a la democràcia. La arribada d’uns nous vinguts que tenen parles d’arrels molt diferents, que tenen altres Déus, altres colors de la pell, altres costums, altres menjars i olors... En vindran més, molts més, és imparable. I què els hem de dir? Que s’integrin a una o altra comunitat? A quina? Potser alguns no ho tindrien gaire difícil de fer-ho en una determinada com els que venen del continent americà, però i els altres: asiàtics i africans? O els direm que facin també les seves pròpies comunitats lingüístiques? Quines?

No, que mantinguin les seves parles d’origen –tema complicat, veure’m com es pot o poden fer-ho– i ho faran primerament a les seves llars, i que s’integrin a una societat que ja és bilingüe. Ho tindran una mica més complicat però no impossible, amb el que esdevindran en el futur trilingües. Això amb els grans passarà com amb els anterior immigrats castellanoparlants, i no cal escarrassar-s’hi més del compte, hi ha exemples per veure arreu del món, però pels menuts que aniran a l’escola, amb el reforç pertinent, no els representarà més problema.

Les nostres societats del demà –o ja d’avui?-, plurals, plurilingües, seran més riques.

Mataró, 4 de març.