Empantanegats.

“... y para ello se necesita normalizar la situación en Cataluña. Pero en ningún sitio está escrito que esto sea posible, y no deberíamos descartar que al final terminemos en una etapa de empantanamiento total y por mucho tiempo de la vida política española, no solo de la catalana.”

Empantanegats, és la traducció al català del títol de l’obra “Empanatanados. Una alternativa federal al sóviet carlista” de Joan Coscubiela, ed. Península, B-2018. Al acabar-la tinc la sensació d’haver llegir una trepidant novel·la policíaca i com generalment passa en aquest gènere, l’autor –una mica escèptic, derrotat per la realitat- deixa per al lector el final obert.

La primera part de l’obra és el plantejament: “Una mirada nipona a una legislatura condenada”. En ella descriu la visió –el què va veure- des de la seva presència com a protagonista a vegades involuntari a l’hemicicle de la Ciutadella en la legislatura que va acabar avortada el 2017. Legislatura que va començar el 2015 reclamant-se per 18 mesos i que es va allargar una mica més. Aquesta descripció és molt coneguda, amb les seves fites en els moments finals d’un crescendo exacerbat. D’aquesta part, els darrers dos capítols m’ha entristit una mica ja que posen de manifest l’esmicolament –altre cop- de l’esquerra i la seva renovació malgrat els clams inveterats d’unitat que demana des dels seus començaments. És la crítica a la revolució adolescent des  l’experiència acumulada d’origen, d’anys de militància, de lluita i d’experiències i la reivindicació de la mateixa.

La segona part és el nus de l’obra: “Escaneando el independentismo”. En aquesta part crec que hi ha el plantejament més original, o més ben elaborat, que he llegit fins ara de com i perquè hem arribat fins aquí. Es tracta de la inadaptació de les estructures socials i institucionals dels Estats-Nació als impactes de la globalització econòmica. De com a partir de la Gran Recessió del 2008 s’ha posat ben de manifest el predomini –sense complexos- de l’economia sobre la política i de com els vells instruments de la política, els Estats, ja no tenen eines per controlar la situació econòmica i quina lectura en fan les poblacions més afectades.

“Una consecuencia de esta progresiva pérdida de soberanía de los Estados, así como el deterioro de las Instituciones democráticas, es que no son reconocidas por la ciudadanía como instrumentos útiles. Se ha abierto un enorme boquete entre las instituciones y la ciudadanía.”

Continuar veient el món com en els segles XIX i XX és el gran error, és una ucronia, vendre algunes propostes de solució a aquest tema –com les que proposa l’independentisme- d’una manera fàcil, és un engany.

“En un momento en que el mundo se presentaba con más incertidumbre que certezas, con más riesgos que seguridades, el independentismo tiene la virtud de ofrecer una propuesta fácil de entender que no requiere demasiadas explicaciones ni sofisticados argumentos.”

Al servei d’aquestes propostes, reconeix l’autor, la força, la imaginació i les tàctiques del moviment independentista, els “crescendos” que ha anat creant, els èxits que ha anat aconseguint, la il·lusió amb la que ha amarat a molta gent. També... la intimidació emocional, declaració de bons i mals catalans; l’asfixia ambiental, a tota mena d’organitzacions especialment a les més properes; i la evangelització, el continuat proselitisme. Les conseqüències van emergir amb claredat en els resultats del 21-D.

“...el procés ha significado la destrucción del capital político del catalanismo popular y su capacidad de inclusión. Y la aparición de síntomas de fractura en la unidad civil catalana.”

Les exigències del moviment independentista han situat a un munt de gent i d’organitzacions de tota mena en una situació de tensió en molts casos insostenible (en puc donar fe), els “indepes” no han sabut o volgut saber que a la societat catalana hi ha més pluralitat de la que ells diuen, o volen.

Anem a la tercera part de l’obra, la darrera, el desenllaç: “¿Qué hacer?” (títol leninista a més no poder). L’autor avança que no té la solució, però té intuïcions.

“Para que la apuesta por la solución y no por la victoria se abra paso, debe ser asumida también por la ciudadanía. Y para ello es imprescindible hacer pedagogía, explicando a la sociedad que la política es el arte de lo posible más la virtud de la renuncia.” Les arrels sindicalistes sempre presents.

Crítica a l’esquerra per haver caigut en la trampa de la dreta de considerar que les desigualtats tenen el seu origen en les diferencies territorials i no en les estructures econòmiques. Crítica al desenvolupament estatutari derivat de la Constitució del 78, algunes CC.AA. actuaven per convicció, altres per emulació, altres per imitació, i algunes... per greuge, pel greuge comparatiu: la “via valenciana”, en diu.

I entra en un tema força tabú però que ens ronda pel cap a molts. ¿Va ser un error la iniciativa d’en Maragall de reformar l’Estatut? Les circumstàncies que van planar sobre l’elaboració del nou Estatut no eren les més favorables, va ser “como meter la cabeza dentro de una colmena de abejas”, en Pujol ja ho havia advertit.

Va concloent: primordialment “el objetivo que deberíamos perseguir es el de recuperar la capacidad de la política para gobernar una economía globalizada y la sociedad que la acompaña.”

Pel que fa a aquí, a solucionar el tema català, reprèn la idea dels xamans i les exploradores de Victor Lapuente. (Joan, exploradores, no exploradors. I més avui). Les petites passes en finançament, en sistema i gestió tributaris, en reformes (difícils) de la Constitució, en federalisme asimètric (encara més difícil).

“Por último, y para no parecer muy ingenuo, soy consciente de que el principal obstáculo para implementar una reforma constitucional tan compleja con elementos de asimetría federal no proviene del Estado central, sino de la cultura del agravio comparativo que se ha convertido en el principal actor de la política española.”

Si, així em sembla des de fa temps, des que va començar tot, l’Estatut d’Andalusia del 80 com a exemple, la “via valenciana”, els règims forals,.... Hi ha molta gent arreu de les Espanyes, tants o més que aquí, que n’ha fet del greuge el seu modus vivendi i això fa molt difícil la solució.

Empantanegats? Crec que sí i per molt temps. Aquí, ara per ara, no avancem.

8 de març.