Avui fa 16 anys. L’Orgullo gay.

 

Les Jornades ciclistes Parlamentàries es venien fent anualment al final del segon període ordinari de sessions de les Corts (Congrés i Senat), a començaments d’estiu, de resultes d’una de les idees que van sortir dels Jocs Olímpics de Barcelona '92 per promocionar l’esport ciclista i la salut amb els diputats i senadors aimants de la bicicleta.

Vaig participar en algunes d’elles quan vaig ser Diputat:  https://manelmas.blogspot.com/2008/06/recorrent-espanya.html

La del 2008 va ser la darrera vegada que es van fer. Després de la crisi econòmica (financera) que es va desfermat a la tardor ja no va haver-hi possibilitat de tornar-les a fer. Tothom va creure que no era convenient donat l’ambient que es va crear sobre els polítics i la política -que aniria a pitjor- fer unes jornades d’aquella mena.

Tal dia com avui, el 28 de juny de 2008 estàvem hostatjats a Salamanca. L’etapa de l’endemà sortiria de la seva esplèndida Plaza Mayor. Però aquell dia es celebrava el llavors anomenat dia de l’Orgullo Gay i hi havia convocada manifestació a la ciutat. Transcric el que vaig escriure llavors:

“De retorn a l’hotel de concentració, al capvespre, els companys socialistes de Salamanca ens demanen que els acompanyem a la manifestació del Dia del Orgullo Gay que avui s’escau. Home!, pensem alguns, fer actes d’aquesta mena en ciutats tan tancades com Salamanca ja té mèrit i per tant ens hi afegim. Clar que em vaig trobar força fora de lloc amb els eslògans que es van cridar durant el recorregut: “¡Soy lesbiana, castellana!”, o “¡Soy maricón, de Castilla y León!”, però bé, no estava gens de més donar-los un cop de mà. La manifestació va acabar a la Plaça Major que estava plena de ciutadans/es que evidentment en la seva majoria devien considerar el tema força estrafolari.”

https://manelmas.blogspot.com/2008/06/el-cim.html

He buscat i he trobat algunes fotos de l’esdeveniment que va ser força reduït. A segona fila, darrera la pancarta hi anàvem els acompanyants.

Avui, és altre cop 28 de juny. Amb més amplada i visibilitat. Felicitats, la festa no ve d'ara.

Estris innecessaris.

 

Faig una comanda de vi a un dels meus proveïdors habituals. Res de l’altre món, verdejo de Rueda, i m’obsequien amb un lleva taps elèctric. Sembla que l’estri de tota la vida, el manual que fan servir els cambrers ha de ser superat per un enginy més actual que estalviï esforços (?) innecessaris al usuari.

L’estri se les porta ja que per carregar-lo de la necessària energia cal fer-ho amb un endoll USB i la connexió amb l’aparell és com la del telèfon mòbil més actual.

És necessari aquest nou adminicle? Podríem estalviar-nos estris com aquest? Més enllà de la pretesa modernitat, què aporten? Potser em direu que hi ha gent que té dificultats amb els tirabuixons de sempre, potser sí, no ho sé pas.

El cert és que hi ha una nova eina a casa que segurament acabarà perduda en el fons d’algun calaix, mentre busquem la senzillesa del lleva taps manual de tota la vida.

Economia sostenible? La cerca dels resultats econòmics com a única premissa comporta estimular a la possible clientela amb el que sigui, mal sigui un lleva taps elèctric. I el proveïdor és una cooperativa.

25 de juny.

 

21 de juny.

They has passed away. En Sigfrid, en Guzmán.

 

Ahir, de casualitat, per les xarxes, em vaig assabentar de la mort de l’actor David Sutherland. No soc cinèfil, però em va agradar la forma de comunicar-ho del seu fill: “I tell you that my father has passed away”. Segurament deu ser una forma col·loquial completament habitual de dir en anglès que s’ha mort, però a mi em va sobtar la literalitat de l’expressió. “S’ha anat lluny”.

Seguidament vaig tenir la notícia del traspàs del meu veí de Cabrils, en Sigfrid Galbany Abril, de ca l’Arlot, just sota casa. Era fill d’en Jordi, el peixater i de la Cinteta, i amb tota probabilitat el seu nom venia de la dèria musical dels seu pare que deuria ser wagnerià, coses de l’època. Uns quant anys més gran que no pas jo (11), el veïnatge ens va fer relacionar-nos molt. Va continuar l’ofici familiar de peixater a Mataró i jubilat va romandre a casa seva conreant, no ho havia deixat mai, l’afició musical del seu pare esdevenint un prolífic compositor de sardanes. El poble de Cabrils li va fer un sentit homenatge i l’ha reconegut amb un senzill monument a la Placa de la Bodega.

Trobaré a faltar la música que es desprenia pel veïnat del treball al piano que feia component i del resultat final del mateix. De fet ja fa un temps que una dissortada malaltia el tenia postergat i inactiu. La seva esposa i companya de vida l’havia precedit no fa pas gaire. Una altra història de la meva vida que desapareix. Enguany, demà passat, quan cremarem a casa la pólvora de la nit de Sant Joan, recordaré amb tristesa quan posàvem plegats una traca al llarg de les escales del nostre carrer entre la seva casa i la meva. Descansi en Pau. Una abraçada ben forta a les seves filles, al seu germà Jordi i a tota la família.

Aquest matí em comuniquen el traspàs d’en Guzmán Clavel Julió. Tenia 95 anys i feia temps que estava malalt. Vaig tenir una llarga i especial relació amb ell. De fet la varen començar els nostres pares, el Sr. Joan Clavel, concessionari de la Vespa a la Muralla, i el meu, que malgrat tenir una Ossa, tancava la moto al seu garatge. Després van venir els 4L del pare i els R-5 meus ja de la mà d’en Guzmán. Però el que ara vull ressaltar, en agraït record, és un fet que vaig conèixer no fa par gaire temps que va ser cabdal per la meva vida. En Guzmán Clavel, suposo que com a President dels antics alumnes dels Maristes de Sant Josep, va ser el signant de la petició que es va fer a la llavors Caixa d’Estalvis de Mataró per tal que bequessin els meus estudis. Vaig tenir beca ininterrompudament des de 2on. de batxillerat de llavors (12 anys), fins a 2on. de carrera d’econòmiques (20 anys) en que ja vaig renunciar a continuar-la per tenir ja feina professional amb l’Ernest Lluch. Ves per on, una signatura va ser la que em va possibilitar el meu futur i permetre que fos el primer de la meva nissaga amb estudis acadèmics superiors.

Descansi en Pau, i un record sentit a la seva persona que sempre tindré per ell. Una abraçada a tota la seva família.

21 de juny.

 

21 de juny.

Demà passat, a votar!

 

Demà passat estem convocats a votar, eleccions europees. Dissortadament hi ha hagut un retrocés en la consciència europeista de la ciutadania. El manteniment per sobre de tot de les polítiques nacionals n’és la causa.

He llegit aquests dies, ja no recordo on, que hi ha dos tipus de pensament polític: el nacional i el cosmopolita. El primer prima el que és “propi”; el segon va més enllà i el seu “propi” és tot, tot el món. És molt difícil el segon, un s’hi ha d’esforçar per acceptar que els “altres” no són res més que tu que han crescut amb uns paràmetres diferents. Però avui en dia, aquest paràmetres es van homogeneïtzant. Tothom sap de tothom, ens impel·leixen a més a ser com tothom. Per tant, mantenir el que és teu, àdhuc això tant important com és la parla, la cultura, les menges, les convencions socials, està condemnat a dissoldre’s en temps més o menys llarg. Com ho ha estat sempre per l’evolució de les societats. Potser ara la diferència està en la rapidesa en que s’estan produint els canvis. La barreja, sempre el món ha estat una barreja.

Aquells que creuen en les essències i en el manteniment immutable de les coses deuen estar patint molt, ja que veuen al seu voltant, ei!, si no són cecs, que tot varia. Acceptar que t’agraden més unes coses que d’altres, que potser mantindries moltes de les coses amb les que has crescut al teu voltant, és lògic. Ens agradaria una certa estabilitat, però no està en les nostres mans mantenir-la. Tota mena de dinàmiques, socials, econòmiques, culturals, científiques,... van transformant el nostre entorn. Resistències numantines no porten enlloc.

Europa, la seva construcció actual, neix sobre piles de morts i destrucció entre els habitants dels seus pobles. Hem construït un espai que és excepcional al món. No tothom viu sota els nostres estàndars de convivència, la majoria viu molt lluny d’ells. Som un exemple que s’ofereix a la Humanitat que cal defensar i mostrar, fet difícil ja que a molts llocs precisament el que es vol és que no s’estengui el nostre model.

Votaré el diumenge com he fet sempre des que se’ns va donar l’oportunitat de manifestar lliurement el nostre parer. I votaré pensant en la constitució d’un Parlament que vagi construint cosmopolitisme, que vagi construint consciència europea i que continuï sent un mirall pel Món.  Que ens puguem moure, que ens puguem identificar com a ciutadans iguals, no uns d’aquí i altres d’allà o de més enllà. Ja sé que no és fàcil, i menys en els temps que corren, però no hem de defallir en l’esperança.

Que les generacions futures puguin dir al ser preguntades d’on són: som europeus, tot plegat d’un racó de món, fet de racons de món del passat que van aconseguir superar-los i construir-ne un de una mica, no gaire, més gran.

7 de juny.