13 de setembre del 2024

Jordi Buscà en el record.

 

M’assabento de la mort avui d’en Jordi Buscà. Enginyer municipal, President del Centre Atlètic Laietània, que a més escrivia, publicava, ... Una persona clau en la construcció del Mataró que coneixem, tant des del punt de vista professional, com social.

Ja fa temps que en la dissort la seva activitat havia minvat fins a desaparèixer, ell que sempre havia estat present i impulsor de moltes iniciatives cíviques.

Avui a les xarxes recorden la seva imatge portant la flama olímpica al 92 a la seva travessia per Mataró. El recorden com a promotor d’actes diversos. El vull recordar també com a empleat públic en la seva responsabilitat d’enginyer municipal.


https://www.capgros.com/actualitat/mataro/busca-sintetitza-quaranta-anys-de-creixement-urbanistic-de-la-ciutat_104253_102.html

Però no puc deixar de recordar el terrabastall que va patir ja fa uns quant anys que el va deixar fora de combat i la seva lluita per superar-ho. És aquella Nadala que ens va enviar l’any 2010 en la que deia que li havien robat les llàgrimes

Llavors vaig fer aquesta entrada: https://manelmas.blogspot.com/2010/12/mhas-robat-les-llagrimes.html, no tinc res més a afegir  del que pensava d’en Jordi. 

D.E.P., i el més sentit condol a la seva família. Un altre element del meu paisatge urbà que es fon en negre.

13 de setembre.

10 de setembre del 2024

De la pedrera dels ’90.

 

Avui s’ha conegut el nomenament d’en Ramon Bassas com a nou Director General d’Afers Religiosos del Departament de Justícia de la Generalitat. Un bon fitxatge. En Ramon té el perfil adequat al càrrec, coneixements concrets del tema i de l’administració pública, bagatge polític, presència als mitjans i a les xarxes, i capacitat crec que sobrada.


És la tercera incorporació al nou Govern de Salvador Illa procedent de la pedrera de la que vam anar traient elements per les candidatures socialistes a les llistes municipals dels anys noranta. En Ramon a la del 91, tenia 23 anys, provenia de la Joventut Socialista i encara es manté en el compromís religiós cristià que no defuig d’expressar-lo.  La seva carrera política mataronina es va estroncar ja fa anys pel dissortat afer de Can Fàbregas. Hagués pogut donar molt més de sí a la ciutat però les coses van anar com van anar i el món de la política, tant enrarit en aquests darrers temps, el va decantar. Ara, com que mai ha abandonat la presència, la militància i el compromís, torna a l’esfera pública amb un carrer que crec que li ve com anell al dit.

Va ser qui em va estimular per entrar en el que fa ja uns quants anys es va anomenar la “blogoesfera”, el món dels blogs, avui sembla de “capa caiguda” en benefici del microbloging, l’omnipresència de les xarxes socials. Ell manté el seu blog https://ramonbassas.blogspot.com/ on en la darrera entrada que ha penjat exposa com va anar la proposta del seu nomenament, com ho ha acceptat i com hi va predisposat. Ramón, felicitats, sort i encert!


La Consol Prados, incorporada com assessora de polítiques transversals del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, va entrar a la llista del 95, tenia 28 anys, i va també tenir un bon recorregut a l’Ajuntament i després a la Generalitat, va entrar com a independent, no venia del Partit. Provenia dels moviments catòlics juvenils i de l’associacionisme veïnal. Sempre recordaré com la vaig convèncer per anar a les llistes socialistes en un dinar al Caminetto. Feia uns escrits públics compromesos i a vegades crítics amb l’administració municipal i li vaig proposar passar a l’altra banda i treballar en favor dels “seus”, dels seus orígens i del seu compromís. Ara, amb el seu bagatge d’estudis i activitat política havia trobat un forat a la iniciativa privada que em sembla que l’omplia força. No li serà difícil traspassar tot això a la nova responsabilitat que li ha estat assignada. Sort i encerts, també, Consol.


De l’Alícia Romero ja en vaig parlar en aquest blog: https://magrinyar.blogspot.com/2024/08/lalicia-romero.html. Va anar a la llista municipal socialista del ’99, tenia 23 anys, també provenia de les Joventuts i per ara sembla que és la que ha fer la carrera política més llarga i reeixida. No repetiré el que ja vaig exposar.

Sí, també la política és una carrera que pot ser més o menys llarga, o no, i reeixida, o no. S’han de tenir ganes per fer-ne, i més avui en dia, en les condicions i característiques que s’hi donen. Però també s’han de tenir coneixements i condicions que no es donen en tothom. Calen polítics, gent que treballi per la comunitat amb les seves idees, lluitant per expressar-les, fer-les creïbles, reflexionant i laborant per elles. De la pedrera que hi ha a la societat, a les seves organitzacions i entitats, és on s’ha d’anar a buscar la gent que s’hi dediqui. Cal que tinguin formació, coneixements i aptituds. També actitud i tremp, molt més en els temps d’avui que  la que es precisava quan vam començar els que ja avui estem retirats.

Des de la satisfacció dels encerts dels “vells temps”, repeteixo, sort i encerts a tots tres! Endavant!

10 de setembre

 

 

2 de setembre del 2024

Donostia-1995.

 

Al acabar una reunió de la Comissió Executiva de la FEMP, deuria ser la darrera del mandat 1991-1995, el llavors alcalde de San Sebastián-Donostia, Odón Elorza, va convidar als assistents a acompanyar-lo a la “Semana Grande” de la seva ciutat, a meitat d’agost. Eren els anys de plom del terrorisme basc, i crec que amb una barreja d’inconsciència i de solidaritat vaig ser l’únic que m’hi vaig apuntar.

La primera activitat “oficial” va ser l’anada des de l’Ajuntament a Basílica de Santa Maria del Coro per escoltar la interpretació de la Salve Donostiarra per l’Orfeó. Cal travessar la “Parte Vieja” pel carrer Major. No hi havia comitiva formal, sols els càrrecs municipals degudament escortats i a pas lleuger per estalviar problemes. Estàvem al mig de “Territorio Comanche”. L’alcalde em diu que l’any passat els van tirar coixinets de boles. En arribar a l’església ja hi havia dins la representació del Govern Basc, amb el Lendakari Ardanza al cap davant. Amb sorpresa meva no hi va haver cap salutació entre el Consistori i el Govern. L’acte és impressionant ja que els components de l’Orfeó Donostiarra canten admirablement la Salve sense que ningú els dirigeixi barrejats entre el públic.

A la sortida, l’alcalde desapareix, ja ens portaran a algun lloc a sopar (mesures de seguretat), després serem convidats a veure els focs artificials des de la teulada de l’ Hotel de Londres amb tota la Conxa per escenari. Espectacular! No recordo gaires coses d’aquells pocs dies ja llunyans: segurament pujada al Monte Igueldo, visita a l’Aquarium, dinar a una penya gastronòmica, l’obligada caminada fins al “Peine del Viento”,...

Temps durs aquells, on entrar als carrers de la “Parte Vieja” era difícil ja que tot estava dominat pel radicalisme abertzale, “herriko tabernas”, fotos de presos, recollida de diners a la porta dels bars, pancartes reivindicatives, cares hostils, ...

D’aquella visita en va quedar una bona relació amb l’alcalde Elorza i la seva Corporació i van ser varis els intercanvis que posteriorment vam fer les dues administracions municipals buscant conèixer experiències que ens ajudessin a millorar. Zones de vianants, mercats municipals, cementiris, tractament de residus sòlids i líquids, promoció econòmica,...

Quant es va inaugurar el Kursaal vaig tenir el privilegi de tornar a ser convidat i de la mà de l’Ernest Lluch,  una veu autoritzada allà dalt, em va anar explicant algunes de les interioritats de la societat basca i coses de l’urbanisme donostiarra.

Ara, al cap de molts anys hi hem tornat. Va ser una anada d’unes hores ja que la nostra base de la recent estada al País Basc estava a 120km. Volíem fer un dinar de “pintxos” i aprofitar per veure molt per sobre la ciutat, els llocs més emblemàtics, sense aprofundir-hi. L’ambient era molt diferent d’aquella terrible època ja feliçment superada. Al menys aquesta va ser la meva impressió. A la “Parte Vieja” havia desaparegut, no la vaig saber veure, tota la parafernàlia abertzale radical. Ara tot era eminentment turístic. Els bars com sempre, però alguns ja regentats per magrebins o sud-americans,... Vam començar pel Gandarias i després uns quants més; els menuts van descobrir el LocoPolo.  Suposo que els donostiarres saben diferenciar, si és que hi ha diferencies. Els carrers curulls de gent menjant tranquil·lament les exquisideses que són el reclam de la seva gastronomia. Vam assentar-nos a fer el cafè a la Plaça de la Constitució, allà on l’Ernest Lluch va fer el seu famós míting: “¡Gritad, gritad más, que así no mataís!”

Avui, com moltes d’aquestes ciutats interessants i agradables pateixen per la massificació i l’excés de turisme. Però Donostia val la pena, cal trobar un forat al calendari per anar-hi. Del tot recomanable.


 


 2 de setembre.