Entorn al dret a
decidir, el dret a l’autodeterminació, crec que hi ha una evident confusió
conceptual. A partir dels drets fonamentals de funcionament d’una societat
democràtica, bàsicament els d’opinió i expressió de la mateixa, hi ha qui els
confon amb els drets jurídics derivats del dret internacional.
A veure, el dret a
l’autodeterminació sorgeix dels processos descolonitzadors posteriors a la
segona guerra mundial. Les col·lectivitats que habitaven els espais que estaven
ocupats per la força per potencies colonials pogueren, emparant-se en aquest
dret, accedir a la seva independència. Les Nacions Unides en foren els
garants de l’operació. Encara avui hi ha un comitè de descolonització a la seu
a Nova York.
Ja sé que hi ha a
casa nostra qui creu, n’està convençut, que Catalunya és un poble ocupat
colonialment, encara que em sembla que ho tindria difícil de que li acceptessin
al comitè de descolonització internacional. La història pesa, és la que és, i
està ben documentada. No obstant, és un exercici democràtic acceptar que hi
hagi que pensi així i com a tal completament respectable. Suposo que democràticament
s’ha d’acceptar també el pensament que diu que això no és cert. Llavors?
Llavors, és un combat polític com qualsevol altre: opinions, creences si voleu,
diferents que s’enfronten a l’espai públic i que segons el major o menor suport
que reben s’imposen o no.
Allà on volia anar.
Sembla que els que no creuen en l’autodeterminació de Catalunya, en el
seu dret a fer-ho, són culpables de la seva impossibilitat ja que no respecten
l’exercici d’un “dret”. Els demòcrates saben que tothom pot lluitar per
les seves idees, però ningú és obligat a acceptar i menys lluitar per les dels
altres. Faltaria més! Per tant si els que volen la independència aconsegueixen
que les seves pretensions siguin acceptades majoritàriament i troben la forma
de traduir aquesta pretensió en realitat, cap problema. Suposo que són
conscients que es poden trobar amb detractors que probablement defensaran les
seves posicions amb igualtat de zel que ell mateixos i als que no se’ls pot
demanar que col·laborin amb les opinions contràries.
En el moment
d’aquest debat avui a Catalunya és cabdal la posició dels socialistes.
Tothom els voldria arrossegar a les seves posicions tant els independentistes
com els centralistes. La seva pretesa ambigüitat és motiu de molta controvèrsia
a vegades més interessada en la seva desaparició com a força política important
que en la seva decantació cap un costat o un altre. La inequívoca defensa de
certs aspectes de la realitat catalana com la seva llengua o la seva cultura no
els col·loca automàticament en l’àmbit nacionalista, però sí en el camp de
l’acceptació de les diferències existents. Fins aquí. Res més, ni menys. No cal
fer invents nous ni recerques complicades.
Tota la vida han
tingut por d’assumir públicament que són espanyols, hispànics millor. De Catalunya,
el salt és cap a Europa per acontentar no sé pas a qui. Mira que els
suissos són una confederació i no n’hi ha cap que dubti a l’hora de definir-se
com a suís. Clar, però, que la seva història és ben diferent.
2 de juliol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada