En el forat i cavant.

Quan el 2008 va esclatar la bombolla financera, la mare de totes les bombolles, es va anar ensorrant tot el sistema econòmic creat al seu entorn amb les seves varietats locals.

Aquí, a casa nostra, primer va ser l’immobiliari i tot el que hi gira al seu voltant, des de la comercialització a l’industria de materials, més d’un 12% del PIB; desprès altres sectors i subsectors, com el lligat al automòbil, que s’està quedant en una caiguda gradual de vendes, mes a mes, a menys de la meitat del que era fa quatre anys. Amb l’activitat financera quasi en fallida, també son menys els contractats, un 15%, els locals llogats, els marges d’intermediació.

Però en una societat majoritàriament de serveis com ho són totes les societats avançades, no de producció primària i industrial, aquests serveis depenen del bon funcionament dels “tractors” productius. Si aquests no van, els serveis se’n ressenten, diguin-se restauració i hostaleria, diguin-se comerç, diguin-se prestacions públiques, aquelles que donen les administracions en forma de serveis directes, nous bens públics o d’ajuts a activitats concretes.

Les administracions viuen dels impostos, de les contribucions que els hi fan els ciutadans. Si aquests no “apoquinen”, perquè ingressen menys, perquè consumeixen menys, perquè les empreses no fan beneficis, les administracions es troben sense recursos per arribar a final de mes. Llavors han de venir les retallades, de sous als empleats públics, d’ocupacions públiques, de prestacions, d’ajuts, d’inversions; i també augments de les contribucions que minvaran, als qui han de pagar-les, el seu poder adquisitiu.. És una espiral infernalment depressiva ja que al seu torn aquestes retallades alimentes més depressió.

Les dues vies de tallar aquesta espiral depressiva estan cegades. La primera era la que es feia servir tradicionalment: la creació de massa monetària, imprimir bitllets i pagar el forat amb uns papers i monedes reconeguts i acceptats, però que comportaven automàticament un procés inflacionista, ja que era crear del no res. Mantenia la capacitat nominal dels que rebien els paperets, però en realitat col·locava demanda artificial que feia pujar els preus. Ja fa temps que les economies del nostre entorn varen tallar aquesta possibilitat. Els Bancs Centrals no són per crear moneda sinó molt restrictivament, amb l’excepció dels americans del nord. En tot cas, a Espanya ja no tenim moneda pròpia ni consegüentment Banc emissor.

La segona via, que ha estat usada en els darrers temps fins a l’abús ja que hi havia moments que no era necessària, ha estat recórrer al crèdit, manllevar diners a qui ens el deixava: els mercats. Però ara, desprès de molt temps donant facilitats (era la corda perquè ens pengéssim?) posen condicions per donar-nos-en més i al marge de les voluntats polítiques democràtiques determinen el camí a seguir. Han d’assegurar el seu risc, diuen, i tenen raó. Els hi tornarem algun dia, o anirem fent una roda perpètua? A més risc, més preu. Els interessos s’apugen, és la famosa prima de risc i el diferencial amb el bo alemany. Cada dia ho sentim a les notícies.

Ara els confiats ciutadans/es van entenen el què passa a garrotades. Poques explicacions pedagògiques, pocs acords per tirar del carro tots plegats, poques correccions de privilegis que es mantenen, sols la pedregada que va caient un dia i un altre dia sobre les seves espatlles. A ningú li agrada retrocedir, però cal assumir-ho, això és el que estem condemnats a viure els propers temps. Les solucions i les respostes les hem de trobar nosaltres sols, des de baix. Als de dalt els importa ben poc el patiment de la gent.

16 de juliol.