14 de març del 2013

La torre de la arrogancia.


“Intensa, compleja y de caras cambiantes, la Gran Recesión está todavía lejos de ser un episodio traumático que ya ha quedado atrás para ser estudiado por los historiadores. Dejando ahora al margen los peligros de involución y las sorpresa que aún se podrían producir, parece claro que esta crisis dejará un legado duradero; lo dejará en el orden estrictamente económico, pero probablemente también en lo político, en lo social y acaso en lo cultural.”
 Xosé Carlos Arias y Antón Costas: “La torre de la arrogancia” Ed. Ariel, B-2011.
 
Els autors expliquen que el llibre el varen concloure ara fa quasi bé dos anys, per la primavera del 2011. Ja havien passat algunes fases de la crisi que es va desfermar el 2007-2008, però en començaven d’altres fases. No sé si ara, amb el que ha vingut succeint desprès, mantindrien el cautelós optimisme sobre el possible retorn de la política front els mercats. Cautelós, ja que apunten sense massa certesa ni immediatesa que pot anar per aquí. En tot cas, si que hi haurà una reflexió profunda de la que segurament se’n derivarà algun canvi. Potser hauríem de començar a parlar no tant de la “Gran Recessió” com de la “Gran i Llarga Recessió”.
 
El tema, però, està molt ben explicat i documentat, especialment des del punt de vista acadèmic, des de com la teoria va imposar una determinada visió a partir dels anys 80 en contraposició a les idees anteriors i com la política va fer el mateix gir. De com, amb l’esdeveniment de la crisi, la política, horroritzada d’enfrontar-se a una altra Gran Depressió com la del 29, va passar-se a l’heterodòxia i com varem reaccionar els mercats ràpidament collant-la. (No hem d’oblidar que entre el mercats podem considerar-hi plegats la Xina “comunista” i els més retrogrades posseïdors d’energia. Tema col·lateral, però important). El que queda clar és el necessari retorn de la ciència econòmica(sic) al camp de les ciències socials, les que tracten aquest imprevisible o voluble subjecte que són les persones humanes.
 
Un apunt darrer per Espanya, que com algun altre país, va aprofitar la bombolla financera transformant-la en un esgarrifós apalancament, bàsicament privat, que ens ha endogallat fins dalt al esclatar aquella. Es descriuen les alternatives de politiques que podien efectuar-se, encara que potser caldria aclarir millor les possibilitats de portar-les a terme. En el nostre cas, amb la inclusió a l’euro, hem estat arrossegats segurament a la que menys ens convenia. El Govern anterior va fer el que va poder, mentre que l’actual no pot, vol o sap fer gaire de diferent.
 
I el bri d’esperança, a les darreres línies de l’assaig:
 
“Y junto a todo ello, de un modo más impredecible pero no menos determinante, los invisibles ejércitos de los partidarios de los mercados y de las políticas parecen estar reorganizándose para avanzar hacia escenarios de mayor confrontación.
Los resultados de la larga batalla que está por venir entre mercados y política son, desde luego, inciertos.”
 
14 de març.