“Intensa,
compleja y de caras cambiantes, la Gran Recesión está todavía lejos de ser un
episodio traumático que ya ha quedado atrás para ser estudiado por los
historiadores. Dejando ahora al margen los peligros de involución y las
sorpresa que aún se podrían producir, parece claro que esta crisis dejará un
legado duradero; lo dejará en el orden estrictamente económico, pero
probablemente también en lo político, en lo social y acaso en lo cultural.”
Els autors
expliquen que el llibre el varen concloure ara fa quasi bé dos anys, per la
primavera del 2011. Ja havien passat algunes fases de la crisi que es va
desfermar el 2007-2008, però en començaven d’altres fases. No sé si ara, amb el
que ha vingut succeint desprès, mantindrien el cautelós optimisme sobre el
possible retorn de la política front els mercats. Cautelós, ja que apunten
sense massa certesa ni immediatesa que pot anar per aquí. En tot cas, si que hi
haurà una reflexió profunda de la que segurament se’n derivarà algun canvi.
Potser hauríem de començar a parlar no tant de la “Gran Recessió” com de la “Gran
i Llarga Recessió”.
El tema, però, està
molt ben explicat i documentat, especialment des del punt de vista acadèmic,
des de com la teoria va imposar una determinada visió a partir dels anys 80 en contraposició
a les idees anteriors i com la política va fer el mateix gir. De com, amb l’esdeveniment
de la crisi, la política, horroritzada d’enfrontar-se a una altra Gran Depressió
com la del 29, va passar-se a l’heterodòxia i com varem reaccionar els mercats ràpidament
collant-la. (No hem d’oblidar que entre el mercats podem considerar-hi plegats
la Xina “comunista” i els més retrogrades posseïdors d’energia. Tema col·lateral,
però important). El que queda clar és el necessari retorn de la ciència econòmica(sic)
al camp de les ciències socials, les que tracten aquest imprevisible o voluble
subjecte que són les persones humanes.
Un apunt darrer per
Espanya, que com algun altre país, va aprofitar la bombolla financera
transformant-la en un esgarrifós apalancament, bàsicament privat, que ens ha
endogallat fins dalt al esclatar aquella. Es descriuen les alternatives de politiques
que podien efectuar-se, encara que potser caldria aclarir millor les
possibilitats de portar-les a terme. En el nostre cas, amb la inclusió a l’euro,
hem estat arrossegats segurament a la que menys ens convenia. El Govern
anterior va fer el que va poder, mentre que l’actual no pot, vol o sap fer
gaire de diferent.
I el bri d’esperança,
a les darreres línies de l’assaig:
“Y junto a todo
ello, de un modo más impredecible pero no menos determinante, los invisibles
ejércitos de los partidarios de los mercados y de las políticas parecen estar
reorganizándose para avanzar hacia escenarios de mayor confrontación.
Los resultados
de la larga batalla que está por venir entre mercados y política son, desde
luego, inciertos.”
14 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada