Et veig encara en el candeler. Fa molt que hi ets i
sembla que no tens pas ganes de baixar-te d’ell. Ara, que desprès de molts anys
–més de mitja vida- no tens càrrecs públics, llegeixo que t’has apuntat a
presidir una taula pel dret a decidir a la teva ciutat.
Ja deus intuir, jo mai he estat nacionalista, ho saps, la
meva incomoditat amb les perspectives polítiques d’aquí a casa nostra i la meva
perplexitat davant d’actituds sobre aquest tema de gent com tu. Suposo que tu
deus pensar: “... i viceversa”. Però, deixa’m dir-te en confiança:
Què és aquest “dret a decidir”? No estem en una societat
democràtica en que hi ha llibertat? No és possible, avui en dia, manifestar-se obertament
a favor de qualsevol “isme” per extravagant que sigui? Per tant, si hi ha gent
que lliurement volen manifestar-se per la separació del tros nord-est de la
Pell de brau per fer-ne una bossa pròpia, quin impediment hi ha?
-“Mira,
Manel, el problema és saber quants
en són els que pensen així, donant-los la paraula”
-“Però,
Quim, això té fàcil solució, sense
necessitat de recórrer a procediments complicats. Per això hi ha les opcions
polítiques que poden explicitar-ho en les múltiples oportunitats que hi ha per
a fer-ho. Per cert, ben aviat, l’any que ve, n’hi haurà una.”
-“Bé,
és que es tracta, a més, de mostrar el gruix incontestable d’aquesta força”
-“No
ha estat ja prou explicitada al Parlament
de Catalunya?”
Mira, Quim, no
ens enganyem. Els que volen el dret a decidir volen decidir separar-se. És
evident, als altres no els fa cap falta. Aquesta aspiració és tan legítima
en una democràcia com la contrària o
qualsevol. Llavors, el
problema és un altre. Decidits a proposar majoritàriament el què volen
(sense necessitat d’exercitar cap “dret” especial, sols els democràtics), cal
explicar què s’ha de fer per aconseguir-ho, com s’assoleix el desig (suposo
sense amagar la possibilitat –o necessitat- de la via insurreccional, oi? Sí,
el Kalachnicov
que tenim penjar darrere la porta de casa).
Però, mira Quim,
el que em preocupa més no és tant decidir què es vol fer (segurament
separar-se) i com es pot fer això que es vol fer (d’una forma dialogada. Compte
però, que per dialogar han de ser dos que ho vulguin!), sinó què es pretén fer després ja en la hipòtesis de una nova
situació. Ja saps que no em crec allò de que llavors es lligaran els gossos amb
llonganisses i per tant es podrà fer feliç a tothom. Caldrà, com sempre, triar
les prioritats a fer front. Creus sincerament que tothom que vol decidir, i
anar-se’n, té les mateixes prioritats?
Escolta, amb molts d’aquests jo no aniria ni a la
cantonada més propera per múltiples i enraonades raons (i crec que tu tampoc).
Llavors, perquè seguir-los el joc? Perquè no deixem que tothom ensenyi
obertament les seves cartes, totes les seves cartes?
Res, Quim, jo
ja sols m’ho miro. Ja fa temps que no sóc al candeler i no tinc ganes de
tornar-hi, sols et vull transmetre les meves ingènues reflexions d’antic
col·lega, company, i potser amic.
Que tinguis un bon estiu. L’encert i la sort, per a tots.
5 d’agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada