Incomoditat.

Els amics de la redacció de la revista Valors em varen demanar al mig de l’estiu si podia escriure’ls-hi algunes reflexions personals sobre la situació del país d’ençà l’11 de setembre de l’any passat fins ara. Evidentment des del punt de vista de la línia que proposen ells a la revista.

No sé pas si he encertat exactament en el que volien en el paper que els he enviat. Ells m’han dit que sí que ja els va bé i que si vull publicar-ho al meu blog ja ho puc fer. Això és el que faig ara. Gràcies per pensar amb mi.

 

Incomoditat.

No estranyarà a ningú, i tampoc és cap secret, si dic que em trobo incòmode en la situació actual, i en el moment, de la vida política a Catalunya. L’accelerada dinàmica que alguns hi estan imprimint i que molts –sembla- que estan assumint, provoca, al menys en mi, un vertigen preocupant. S’escolten afirmacions vehements, contundents, immediates,... Res de reflexions aprofundides. Ha passat l’hora d’això. Que no n’hem tingut ja prou fins ara? Els temps històrics s’han escurçat; els moviments globals no ens vinculen; el poder, ah, el poder!, està a la punta dels nostres dits. Incauts! Ara o mai! Què vol dir això d’ara o mai? Que no hi ha un desprès de l’ara? Si no és per un cop de força (quina força?), emportats per la febrada, ja no ho podrem assolir mai? Valenta confiança en el convenciment assenyat de la ciutadania!

 

Provinc d’altres tradicions, tant respectables com qualsevol altra. De la tradició de la raó com a força cabdal per transformar i fer progressar de veritat les societats. De la tradició de la igualtat i la cooperació com a millor forma per entendre’s en el si de cada societat i d’aquesta amb d’altres. Una exclou les flamarades contraries al pacient pas de la reflexió i el debat. L’altra exclou els privilegis que permeten les dominacions explícites, subtils o amagades.

 

Res, res, ja n’hi ha prou! Això no pot seguir així! Cop de porta i endavant! No és així com crec que s’han de fer les coses. No és així com s’ha de valorar el que s’ha anat aconseguint poc a poc, tenaçment. Potser tot rau en el grau d’impaciència.

 

Però no veieu que ens foten! Espanya ens roba! Podríem parlar-ne molt d’això d’Espanya, i si ens roba, i de qui, què, quant i on ens roba. Deixem-ho, o mirem-ho des d’una altra banda: Som, nosaltres, una comunitat rica i amb bones perspectives econòmiques i socials. Crec que poca discussió pot haver-hi en això, i més si veiem el que són i les perspectives que tenen altres comunitats De què tenim por? De què ens queixem? Però que no veus que ens foten?

 

Em sembla haver sentit (i estar també sentint ara) altres vegades aquesta queixa en altres llocs també. És la queixa dels benestants que no volen compartir el que tenen, que els fa por mantenir als “altres”, als que no són benestants i que tardaran molt en ser-ho si mai ho aconsegueixen. És la por dels aposentats que tenen por de perdre alguna cosa del que tenen, que desconfien en la seva pròpia força per conservar-la i fer-la créixer  malgrat tinguin les eines per a fer-ho. És el pànic al futur dels conservadors (que volen conservar), del futur potser diferent, del esdevenidor canviant que fins hi tot pot portar a la dissolució de la col·lectivitat com es va dissoldre l’anterior que hi havia abans que es formés aquesta, la que hi ha ara. És el terror social, comprensible, a que potser tot sigui diferent.

 

Què és avui una nació? Quant fa que hi és aquesta fórmula i quant temps li queda? Què és avui Europa i quant temps li queda tal com ara? Per què va ser feta la U.E. que és una fórmula que té quatre dies i a la que potser li queden sols quatre dies més? Cap on va el món de recursos finits amb la pretensió de continuar un creixement sense aturador? Som un petit país, petit.

 

Ja n’hi ha prou de moixigangues i de xerrameca! Bé, així no m’hi trobo còmode, perdoneu-me. M’agradaria pensar-me les coses, i especialment aquesta cosa, més assossegadament.

 

Mataró, 24 d’agost.