Per en Xavier.
La política com a l’art del possible era l’asseveració
que feia Aristòtil. Ara bé, què és per cadascú el possible? És una cosa
subjectiva. No és el mateix pel prudent, pel timorat, pel resignat, per
l’atrevit, per l’arrauxat, ... Hi ha tant possibles com actituds personals davant
la vida. Per cada actitud hi haurà una política que es desenvoluparà com un art.
I hi haurà artistes que gaudiran de més o menys fervor o adhesió del públic.
Un vell amic, avui en l’òrbita nacionalista, m’envia,
sense cap comentari, un article del subdirector del Periódico, l’Albert Sáez,
aparegut fa uns mesos en el seu diari. Suposo perquè m’assabenti del seu
contingut i n’aprengui. És un article
dels molts dels que s’escriuen avui en dia (qualsevol s’hi atreveix, per alguns
és el seu pa de cada dia) sobre la difícil posició dels socialistes catalans en
el tema del “procés”, o de la consulta. Diu que els socialistes haurien de
tornar a Suresnes i recordar, alguna cosa, no totes (hi ha malevolència en l’escrit),
de l’Ernest Lluch.
Home, si pels
socialistes tornar als orígens en aquest tema és Suresnes , pleguem. Suresnes
serà recordat pels historiadors per d’altres coses que no pas per la posició
del PSOE en el tema territorial. Fem la llista de les coses que es deien en la
lluita antifranquista i les que es diuen ara? De tots? No, no cal. El dictador
encara estava viu, acabant-se, però viu. Es discutia sobre la forma de l’Estat,
no territorialment, sinó monarquia o república. Ningú pensava en el que va
representar i com es va fer la Transició, ni com seria la Constitució que més
endavant ens donaríem i tot el que en va derivar. No, no s’hi val dir ara que cal tornar al programa d’estructuració
territorial que es va conjecturar per els socialistes l’any 74. Ha passat molta
aigua sota els ponts desprès. S’ha pogut fer molta política desprès del 75. Si,
clar, alguns no hi varen participar gaire llavors i ara per això potser se’n volen
rescabalar
Sobre l’Ernest. Els
nacionalistes sempre li retrauran el seu comportament en la tramitació de les
esmenes de la LOAPA l’any 81. Els socialistes el recordaran per la Llei de
Sanitat del 84, i els demòcrates el tindran sempre present pel seu ignominiós assassinat
el 2000. Però anem al austriacisme: Els estats compostos, generalment Imperis,
l’austro-hongarès, el prussià, el rus, l’otomà, se’n van anar en orris a
resultes del desenllaç de la Gran Guerra del 1914-1918, precisament de mans
dels nacionalismes que llavors propugnaren la teoria d’una nació un estat. Les conseqüències
les vàrem veure pocs anys desprès, a la Segona Guerra Mundial. Segurament
qualsevol politòleg ens explicaria que l’evolució dels vells Estats compostos
de l’Antic Règim portaria als Estats federals. Els estats compostos van desaparèixer
per no tornar, ja que no es pot mantenir que les sobiranies d’avui deriven de
les històries medievals en la que no hi havia el poble, malgrat aquesta sigui
la tesis dels nacionalistes. De sobiranies avui n’hi ha poques, molt poques. En Josep M. Colomer ho ha explicat força bé.
Tornem a l’art del possible. Què és possible avui en
aquest tema? Doncs depèn de qui s’ho plantegi. Pels nacionalistes, tot, i pels
més abrandats, més encara. Pels que no ho som, ja veurem. Clar, que segons què
vegem... bé, ja veurem. D’entrada, però, no és la nostra guerra. No ens hi
emboliqueu.
Gràcies per tornar a fer-me reflexionar, amic.
27 de gener.
2 comentaris:
Benvolgut Manel,
de cap manera t'he enviat aquest escrit "per a que n'aprenguis". De cap manera. Es qüestió de diàleg, de contrast de parers i de reflexions. L'analisi de la problemàtica territorial d'aquells moments de Suresnes no era correcta i per tant la solució que es proposava tampoc podia estar en el bon camí? Aleshores i ara, jo creia en el que el PSC deia, deiem, sobre el dret d'autodeterminació del pobles hispànics.
Tampoc entra en la meva manera de ser i pensar el judicar les persones d'una manera global per una actuació d'un moment donat com és el cas d'en Luch. No el podem posar a dalt d'un pedestal i fer-ne el panegíric global ni comdemnar-lo també globalment. Hi ha actuacions seves, al meu entendre, desgraciades i altres dignes de tot reconeixement positiu. Si no analitzem cada un d'aquests actes per separat, malament rai podrem mai aclarir les coses. Jo faig un judici molt negatiu en la seva actuació en la LOAPA i en canvi molt positiu el seu pas per el Ministeri de Sanitat i en la seva posició sobre el conflicte basc.
Es la segona vegada que a un comentari o suggerència o recordatori meu em contestes amb judicis globals que no em semblen de rebut.
Les dues passions de la meva vida han estat i son el cristianisme i el socialisme però sempre contra l'aparell dogmàtic de la curia i el dret canònic i contra l'aparato del partit i la comdemna dels els altres per ser "els altres". Tan en un cas com en l'altre, penso que fora també hi ha salvació.
Manel, amb tot el respecte, admiració i estimació et dic una vegada més que ens cal parlar-ne sense globalitzacions i amb voluntat d'entendre que l'altre sempre té part de raó. Cal buscar-la sense apriorismes.
Endavant!
Xavier
Benvolgut Xavier: Possiblement el “perquè n’aprenguis” no és gens afortunat. Ho reconec. Tu m’envies sense cap comentari l’enllaç a un article d’un periodista. Interpreto que em dius: “Escolta que diu aquest!”. Bé, me’l llegeixo i contesto, o reflexiono, sobre el que diu aquest, res més. Ell parla de Suresnes i d’en Lluch, i jo faig acotacions al que ell diu, que, sí, suposo que és el que em vols dir tu. Potser sembla que faig una defensa dels socialistes, potser, de la mateixa manera que ell potser en fa la crítica, potser. En cap moment parlo del que defensen els socialistes, que d’altra banda ja no sé el què és i del que em sento bastant deslligat (suposo que has llegit l’entrada anterior, oi?). En tot cas, no crec pas que ara defensin res semblant al dret a l’autodeterminació dels pobles hispànics. La meva posició, al final: “wait and see”. Ja sé que vaig contracorrent, però no em fa pas res. Tantes vegades hi he anat...!
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada